dissabte, 5 de novembre de 2011

Laboratori d'operacions palanquejades. Primera part

Com ja és habitual, aquesta setmana una altra empresa financera ha caigut com a conseqüència de la seva activitat arriscada en el mercat de derivats. Però aquest cop la víctima ha sigut MF Global, la companyia més gran dedicada a la operativa d'aquests materials perillosos, va ser qui es va declarar en fallida el dia 31 d'Octubre.

Entre d'altres crítiques destinades a l'evolució de les empreses que generen grans beneficis sense fer cap tipus d'aportació a la societat, o generar cap producte, destacava el que va fer la pàgina web MarketWatch en un dels seus comentaris. Els va definir com empreses obstinades en aplicar el Marxisme en la seva activitat diària. No el Marxisme d'en Karl, sinó el d'en Groucho. Els especialistes en el periodisme financer d'aquesta pàgina ens recordaven una de les escenes de l'actor, en "Una nit a la opera" on és increpat per una "madame" de la societat que ha recorregut als seus serveis:


"- Senyor Driftwood, fa tres mesos que va prometre que em presentaria en societat. I què ha fet vostè? Cobrar un sou fantàstic sense fer res!

- Vostès creu que no és fer res? Quants homes hi ha en els nostres temps que cobren sous fantàstics? Es poden comptar amb els dits d'una mà."

És el mateix el que fan les empreses dedicades a operar a les borses? Cobrar, guanyar uns sous fantàstics i no fer res? 
Mmmmm, això és una bona estratègia, quina és la forma d'aconseguir-ho?

Operacions palanquejades

Sempre apareix la mateixa paraula. I m'he adonat que pocs són els que s'atreveixen a definir-la. Entenem les perversitats dels seus efectes però no entenem la seva naturalesa? 

El palanquejament ha fet molt de mal, sobretot en mans d'idiotes entusiasmats. Però com molts dels malvats de les pel.lícules de terror el dolent és aquella "cosa" que ningú sap definir i sempre es queda en el fons de l'armari; i torna quan menys ens ho esperem. Si s'ha de definir "la cosa", el millor és posar-l'hi cara i ulls perquè quan algú ens torni a parlar d'aquesta "entitat indefinida" puguem situar-lo en algun racó dels nostres pensaments.

Per explicar-ho em poso la bata de doctor i us proposo els següents experiments:


EXPERIMENT Nº1. EL PALANQUEJAMENT SIMPLE

Posem el cas que som un petit inversor, qualsevol persona que després de treballar durant molts anys ha guardat uns estalvis i ha arribat a tenir una "bona" relació amb l'entitat financera on sempre hi ha guardat els diners. 

Un dia, amb confiança, el director ens crida al despatx perquè des de la central han avisat de l'emissió d'unes noves accions. Una empresa, de biotecnologia, començarà a cotitzar al mercat i l'entitat financera ha tingut la delicadesa de oferir als bons clients la opció de comprar les accions de primera mà. I no només això, si fa falta, l'entitat constituirà un préstec pel finançament de la compra. 
Nosaltres, com a bons estalviadors, no necessitem que ens deixin els diners per fer la inversió, però segons les paraules del director "val la pena aquesta inversió, perquè les accions pujaran com l'espuma".
Empesos per l'avarícia del moment, firmem la subscripció de les noves accions per una suma total de cinquanta mil euros. Trenta mil els posarem de la nostra butxaca, mentre que el director ja està executant un préstec al nostre nom de vint mil euros.

Ja ho tenim, d'un dia per l'altre som inversors de biotecnologia, i per només trenta mil euros. Els altres vint mil els posa el banc.

Les accions s'emeten a cinc euros cada una. A nosaltres, pel total de cinquanta mil euros, ens ofereixen deu mil títols.

Dies més tard, la cotització ha superat totes les expectatives i no només s'ha doblat el preu, sinó que ja cotitzen el triple del preu de sortida. Com a inversor convençut que aquesta és la cotització màxima a la que pot aspirar una empresa com aquesta, anem amb el director del banc i li demanem que corri a vendre les accions, que ja en tenim més que suficient. 

La venda de deu mil títols per quinze euros l'acció, significa rebre uns ingressos cent cinquanta mil euros. El benefici total de la operació, si el reemborsament inicial va ser de cinquanta mil euros, és un total de cent mil euros.

Ara arriba el moment màgic de calcular la rendibilitat de la operació. Estratègia, tàctica, resultat, aquesta és la part definitiva per avaluar en quin grau la nostra operació palanquejada ha sigut ben efectuada.

Si, si, una operació palanquejada. Hem generat, amb una petita aportació, un gran benefici. No anava així el tema? Hem invertit només trenta mil euros - els altres vint mil ens els deixava el banc -, i hem obtingut cent mil euros de benefici. Calculant la rendibilitat (100.000/30.000) és un 333,33%.

Per suposat que hauriem obtingut els mateixos beneficis si nosaltres haguéssim posat, de la nostra part, la totalitat del import sense la necessitat de demanar al banc cap préstec. Però també és molt possible que ens abstinguem de posar una quantitat tant alta, pel risc que comporta, o perquè simplement no tenim aquests diners quan el director del banc ens fa la oferta.

La rendibilitat si nosaltres fem la inversió total de cinquanta mil euros seria 200% (100.000/50.000).


EXPERIMENT Nº2. EL PALANQUEJAMENT DEL BANC AGOSARAT

Ara ja no som l'inversor aficionat, ara ens posem a la pell del professional financer.
Ja que els bancs tenen en el palanquejament el seu modus operandi, la tàctica que dóna forma a la seva activitat diària, el millor és que ara ens infiltrem en la pell d'un banquer aficionat.

Però abans de posar-nos a fer diners hem d'entendre la constitució d'un banc. Aquest, com qualsevol societat, està constituït per ACTIUS i PASSIUS. Els ACTIUS, per una banda, són tots els elements que ajuden a l'activitat diària de l'empresa per generar ingressos. Aquí hi han llistats el valor dels edificis, la maquinària, els diners de caixa, els deutes dels clients. En el cas dels bancs, es tracta dels préstecs, hipoteques, consum de targetes de crèdit. Tot el que fa que un client pagui interessos a un banc.

El PASSIU, en canvi, són els recursos tant propis com aliens que serveixen per pagar o generar els ACTIUS. En una empresa és el capital propi, els préstecs a llarg termini o els deutes als proveïdors. En el cas concret d'un banc, aquest hi classifica els dipòsits dels clients, els comptes corrents. Tots els diners que un dia o altre s'hauran de retornar.

Feta aquesta distinció considero que és el millor moment per muntar una entitat financera. Som-hi!

Aquest cop el nostre capital és exagerat. Hem reunit entre amics i familiars la fabulosa quantitat de cent mil euros, i en un atac d'entusiasme ens hem convertit en el banc més petit del país però el més gran i generós del poble. 

En aquest, s'hi ha implantat una petita empresa que necessita un préstec amb urgència i per empatia amb el nostre negoci - fet que rares vegades passa en l'actualitat -, han decidit demanar-nos a nosaltres els diners. El nostre consell decideix constituir-l'hi un préstec per la totalitat dels diners que tenim disponibles. D'un any de termini i per la quantitat de cent mil euros.

Donar cent mil euros, tot el capital del nostre banc, a un negoci acabat de néixer és una activitat d'alt risc. Una aposta d'idiotes si no es tractés d'un simple experiment de laboratori, ja que el client podria desaparèixer o declarar-se en fallida, i nosaltres quedar-nos sense capital. Però com que aquí nosaltres tenim el poder, això no passarà. Al cap d'un any, els empresaris que ens han demanat el préstec, ens tornaran cent mil euros més els interessos acordats, en aquest cas un cinc per cent.

Ara el balanç del banc queda constituït de la següent manera:
Passa un any, el negoci funciona, i els amos de la companyia ara tornen a la nostra oficina i amb les butxaques plenes. No només ens tornen tot el capital deixat, sinó que també hi afegeixen el cinc per cent que havíem acordat que ens pagarien: Un total de cent cinc mil euros.

El rendiment que hem obtingut de la nostra inversió ha resultat ser un simple cinc per cent, mentre que el risc del nostre patrimoni era del cent per cent. Ho hem apostat tot a un únic cavall corredor, que si hagués fet figa, s'hauria emportat tot el nostre negoci i ens hauriem quedat sense el petit banc local.


EXPERIMENT Nº3. PALANQUEJAMENT DEL BANC CONSERVADOR

De nou, tornem a ser un banc, però no els estupids entusiasmats que serien capaços d'arriscar tot el capital en un negoci de mala mort en un petit poblet de la muntanya. Ara som uns conservadors, desconfiats a qui no deixariem ni un duro a la nostra pròpia mare. Ara fem de veritables banquers.

Per complir amb aquesta gran labor, tots plegats hem racanejat una mica i el capital que aportem entre amics i familia no passa dels deu mil euros. Ni un cèntim més. 

Contractem bons oficinistes, pagats tots a prima perquè es dediquin com bojos a oferir dipòsits a nous clients. Necessitem recursos, volem passiu, hem de tenir clients que ens dónin els seus diners per posar-los en comptes a termini. A canvi, els hi oferim un "estupendu" dos per cent d'interès de rendiment.

Suposem, que els esforços dels comercials entusiasmats dónen un efecte beneficiós per l'entitat i aconseguim recaptar noranta mil euros. Aquest serà el passiu de la nostra entitat. Deu mil euros, el capital de la nostra entitat o el deu per cent del patrimoni de la nostra entitat; denominat també "core capital".

Torna, com en un episodi repetit, l'empresari a demanar-nos un préstec per engegar la seva activitat. I nosaltres li facilitem generosos pel mateix preu que l'experiment anterior: un cinc per cent.

Així queda el balanç del nostre banc conservador a any zero.
A final d'any, escena repetida, l'empresari ens torna els cent cinc mil euros que el forma la suma del préstec més els interessos acordats, al cinc per cent. Però per altra banda nosaltres hem de pagar els dipòsits dels nostres clients, que si havíem acordat un dos per cent d'interés, seran mil vuit-cents euros.

El benefici que guanyem, calculant la diferència entre els diners deixats i els diners prestats és la resta entre cinc mil euros i mil vuit-cents euros. A finals d'any hem guanyat com entitat conservadora tres mil dos-cents euros.

Quan erem una entitat arriscada, en l'experiment número dos, hem acabat guanyant cinc mil euros. Una mica més que l'import guanyat en aquesta ocasió. Però en canvi, en aquesta ocasió hem arriscat només deu mil euros dels nostres diners. Hem fet una veritable operació palanquejada, quasi al mateix nivell d'una entitat financera. Hem aconseguit una rendibilitat del trenta-dos per cent. La rendibilitat de l'experiment anterior multiplicat per sis.

I això no és res, podriem aconseguir molt més. Podem multiplicar la nostra avaricia i consultar el catàleg d'operacions palanquejadores per poder multiplicar la rendibilitat de les nostres inversions fins a nivells incalculables. Fer d'autentics banquers d'inversions i jugar amb els números com feia Groucho Marx en l'escena d' "Una nit a l'òpera". O podriem fer com les institucions entusiasmades que amb les seves operacions arriscades han aconseguit enderrocar imperis que van tardar segles a construir-se i només dos dies en caure.

Però per exposar tot això val la pena fer més experiments. I avui, ja hem palanquejat prou les nostres neurones com per entendre-ho tot plegat.

Prometo una segona part.