dimarts, 14 d’octubre de 2008

El Nobel d'Economia: Paul Krugman

La meva alegria particular perquè Paul Krugman hagi guanyat, per fi, el premi Nobel d’economia no és perquè tingui un particular interès en les seves tesis ni en les seves doctrines, sinó perquè va ser el primer autor – seriós -, d’economia que vaig aconseguir llegir (i sencer).

Es podia dir que el meu impacte sobtat en l’ambient universitari va ser des del primer dia, que a part de perdre’m la primera classe, va ser la col•lecció de professors interessats més en el temari que en la conversa i en les idees. Més la fórmula que el contingut que amagava la fórmula. Així la meva impaciència es va convertir en un avorriment absolut i les classes les abolia per complet.

De tal forma era aquesta omissió d’atenció a qualsevol aparició pública a les aules que de seguida em vaig trobar en un examen de història econòmica davant dels nassos - i en dissabte – sense haver omplert ni una fulla d’apunts. I si la pressió d’un examen era poca, a més d’això, part d’aquest examen era sobre un dels dos llibres a triar.

La no assistència a classes en aquella assignatura era un fet creixent entre tot l’alumnat. El professor, qui prefereixo ometre el nom, era dels pocs catedràtics entre el professorat que donava classe en els marrecs de primer curs de carrera. Amb una barba deixada i mal arreglada, fumant pipa, no parava de remetre’s contínuament a tota literatura que havia escrit ell. Llegir un llibre dels seus també tenia perill ja que estaven farcits de peus de pàgina que es tornaven a remetre a “ell”. Per tant, tothom volia esgarrapar punts de on fos, i si calia ens compràvem el llibre.

Per suposat, l’elecció de l’autor no va ser a propòsit. Jo no sabia res de ningú, ni d’autors i només em sonava en Marx i l’Smith, en Keynes de passada i algun ministre actual d’economia per poder tenir poder de persuasió en moments de converses pletòriques sobre economia barata. Per mi era totalment desconegut un tal Krugman que havia escrit un dels dos llibres que tenia davant dels meus ulls a la llibreria. Per tant, l’elecció del llibre “L’economia de la recessió” va ser completament feta per comparació de mida. Faltaven 6 dies, què podíem fer sinó?

Què ha fet que després d’uns quants anys ara n’escrigui un petit comentari sobre aquest fet?

Doncs perquè el llibre em va agradar. El vaig trobar clar i amb força perquè em pogués atreure a llegir més sobre qualsevol cosa que aquesta persona escrigués.
El tema central era la crisis asiàtica i indagava en tots els fets i retrocedia en tots els racons per explicar en tot detall un succés econòmic que afectava a cada part del planeta. Començava amb petits exemples i s’anava creixent i creixent, fins arribar al punt que t’havies cruspit un centenar de pàgines d’economia sense que poguessis comprendre com t’ho havies fet per entendre-ho. I el més gros de tot plegat és que allò era història actual i no el crack de 1929 que t’explicaven com quatre vegades en un mateix curs.

La gent té molta mania a qualificar als “economistes” com a teoritzadors i posar-los en una línia prou fina com perquè casi no es puguin distingir dels polítics.
Per altra banda, tenim els economistes que creuen en l’economia com una ciència que pot perfectament definir tot un sistema social i surar pels aires de tal forma que no poden entrar de cap manera en el món real.

Jo només coneixia premis Nobel – cinquanta mil teories explicades a qualsevol classe universitaria - que es podrien posar tots junts en el segon grup. “Científics” que treien una idea per ser completament rebutjada al cap de mig any d’haver guanyat el premi. Personatges que podrien sumar i dividir qualsevol cosa per tal de mantenir un seient en la història. I per altra banda, d’altres personatges que la seva teoria s’ha posat en un altar fins que aparegui una teoria millor.

S’agraeix que aquests premis se’ls endugui gent pràctica com Paul Krugman, amb capacitat de fer-se entendre. Tingui un ull en la teoria sense mai deixar de banda la realitat.
Justament per aquest fet em pensava que mai li donarien aquest premi.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

COMENTARI NO HABITUAL PER UNA SETMANA NO HABITUAL (10/10/2008)



La dada més preocupant no és que la borsa baixi. No és que ens diguin que hi ha crisis. No és que cada dia, quan encenem la televisió, surti un corresponsal des d’Estats Units informant del mal estar de “grans personalitats” sobre l’economia mundial.

El fet més preocupant és que comparat amb la resta del món, amb la resta d’Europa, a Espanya casi no ha passat res. Per això no vull dir que no hi hagi moltes empreses que ja hagin fet les seves reduccions de plantilla, d’altres que se l’estiguin plantejant, algunes en situació de fallida, famílies que no arriben a final de mes, i la reducció de moltes crèdits i pòlisses bancàries.

El que vull dir, és que el que ha provocat tot aquest histerisme; la fallida de grans empreses bancàries – institucions històriques en alguns casos -, no ha tingut la seva còpia calcada a Espanya, tot i el pes del gran sector bancari espanyol.

La crisi ha seguit la traça de les modes “a l’Americana” (Estats Units – Gran Bretanya – Europa Central – i finalment els altres...)

En el cas d’Espanya - Catalunya, a vegades, donant un tomb pel carrer, sembla que sobrin bancs i caixes. I ara més, quan sembla que són negocis que un dia per l’altra puguin tancar la porta i despedir-se de tota la clientela. Clar que no és el mateix que tanqui un banc que l’estanc de la cantonada. El client d’un estanc, el fumador habitual, s’emprenyarà bastant per anar a buscar tabac metres més enllà i haver de caminar un estona més, però no estarà tant emprenyat com el client d’un banc qui tenia una bona quantitat de diners estalviats i “ben” resguardats allà i que no tornarà a veure en la seva totalitat.

Davant de tanta notícia financera, d’un cúmul d’informació als mitjans barats – els que donen a l’entrada del metro -, parlant només de crisis i de fi del món, els meus companys qui no havien sentit parlar mai d’economia ara en volen sentir parlar. Tant estrany és això que en la meva vida els havia parlat en grans quantitats de borsa i mercats financers – un tema que m’encanta, i per suposat, davant d’una bona cervesa no em fa res parlar-ne -, però sempre hi havia algú que tenia temps per interrompre i canviar de seguida de tema. Ara la truita s’ha tombat de tal manera que fins i tot em truquen per dir-me que no els fa res quedar amb mi perquè els parli de com funciona tot.

La preocupació aquesta se m’encomana. No perquè sigui un hipocondríac en el sentit econòmic del tema. Sinó que em preocupa que la gent estigui preocupada. Que tothom estigui disposat de canviar de banc com qui canvia de marca de roba*. Que aquesta preocupació pugui fer-nos sortir tots alhora del banc – a causa d’histèria o pànic-, per retirar els quatre quartos que tenim, i el banc no ens tornarà ni un duro a cap del seus clients.

Aquesta setmana no habitual totes les borses han baixat, molts bancs americans han fet fallida i han sortit moltes imatges de moltes professionals davant de cinquanta pantalles que mostren gràfiques de diferents colors estirant-se els cabells. És una situació greu però tinc l’estranya sensació que d’aquí poc tindrem la nostra versió espanyola dels fets.


* No estic gens en contra que els bancs se’ls califiqui com a negoci: ho són. Guanyen més diners que moltes empreses i per això treballen. Tothom hauria de tractar-los com el que són, i tal com canviem de marca de “qualsevol cosa”, podem canviar de banc. El problema és que l’economia i les persones som així; quan volem treure els diners del banc és perquè creiem que dintre de pocs dies no ens els podran tornar.