dimarts, 21 de juny del 2011

LA INVERSIÓ EUROPEA

Centrant-me exclusivament en estratègies d’inversió he començat a dubtar dels meus procediments. La discrecionalitat no funciona. O més aviat, no em funciona.

Quan parlo de discrecionalitat, em refereixo a la situació de: “Oh! Avui en el diari X diuen que les accions d’una empresa meravellosa estan a punt de pujar de valor”. Jo m’ho crec a mitges i l’analitzo amb atenció - sigui per gràfics o utilitzant un mètode fonamental bastant precari -, i després, si m’enamoro de les accions les compro.

I així dia rere dia apunto el dit al cel, comprovo d’on ve l’aire i faig alguna cosa.

Però això no funciona. Per un treballador a temps complet, sense un servei contractat especialitzat d’informació continua, per molt charting que faci o analitzi sector per sector, no puc perdre hores buscant i buscant accions, per trobar només UNA empresa que tingui accions cotitzant a un preu bastant interessant per fer-ne la compra.

Diuen que l’anàlisi tècnic evita aquestes complicacions de detallisme. Que un no li fa falta centrar-se en gaires dades per tal d’elegir l’empresa perfecte per invertir. Però si es treballa amb uns paràmetres bastant acotats i la idea és no quedar-se amb la primera empresa que es troba, si que s’ha de perdre molt de temps buscant, analitzant preus, acumulacions, volums, tendències...

L’altra opció és contractar un bon paquet de software, implementar-lo a l’ordinador, i que busqui diària i automàticament totes les cotitzacions que compleixin els paràmetres que jo indiqui en una taula mestre. No és una idea descabellada, i per suposat, segur que molts especuladors treballen utilitzant aquesta via.
Per dos motius aquesta via no m’interessa: una dependència massa directe en robots i en la teoria directe que els mercats només es basen en dates històriques. Fent-ho a mà, sempre tens la última opció de dir si vols o no vols invertir – amb un toc purament artesanal.

He optat per una tercer alternativa més barata, però que no deixa de ser ambiciosa: fer de George Soros.

Qui li diu fer de “Soros” també pot dir fer de gestor de fons globals. Però dir-li Soros, a part de ser més guai, per mi és un bon referent de gestor de Hedge Fund Macro.

Un altra avantatge de posar-li nom a l’estratègia també és el fet de tenir una guia d’inversió. Si els paràmetres són la tàctica per a la especulació, el sistema “Soros” és el marc dintre on s’ha de buscar les inversions.

La moral de l’inversor és..... bé, vaja.... és.....

Considero que he posat en una frase dues paraules que no lliguen per enlloc. En realitat, com a inversor/especulador s’han de vorejar els temporals. I en aquests moments davant de crisis, incerteses, grups polítics enfrontats, sindicats emprenyats, grups que posen en dubte el sistema establert, etc... un no pot quedar-se indiferent, ha de negociar!!!

Doncs som-hi. Estratègia de temporada: negociar amb derivats financers de grans mercats europeus, tenint en compte la importància de la seva naturalesa financera. És a dir, com més abstractes, més lluny de l’activitat empresarial, i més relacionats amb els indicador financers molt millor. Per aquesta estratègia he seleccionat :

- Futurs sobre bons nocionals Alemanys

- Futurs sobre Eurostoxx.

- Futurs sobre Euro-Dólar.

- Futurs sobre l’Or – molt important pel seu gran caràcter de divisa refugi.

- Futur sobre el petroli – més important encara per ser referència de matèries primes.

- I el futur de l’Ibex – no podem abandonar mai la pàtria....

La part més difícil ve després, quan s’han de fer els càlculs necessaris de risc, diferencials que tinguin grans possibilitats de beneficis i poques de risc, i com sempre un bon nivell de cobertura.

El pròxim objectiu és fer una bona llista de correlacions entre indicadors i els possibles diferencials – spreads – a negociar amb aquesta estratègia.

dimarts, 14 de juny del 2011

ISLANDIA EXISTEIX

Fa anys que ningú parlava d’Islàndia amb tanta facilitat que com ho fa molta gent actualment. Islàndia ara existeix!!

Un país que només el coneixíem pel bacallà i el volcà que ens va putejar les vacances ara fa un any resulta que és el país de referència per molts aprenents d’analista financer que hi ha pel carrer avui en dia.

I resulta que Islàndia existeix i és la referència en matèria de crisis globals financeres. El motiu: perquè entre d’altres decisions davant la crisis financera van creure convenient en deixar caure la banca, van creure convenient en deixar fer fallida les institucions financeres, i no només s’han conformat en convertir-se en deutors de primera instància de mig continent, sinó que a més, han jutjat els responsables d’aquestes fallides amb penes de presó incloses.

En matèria d’acusacions per responsabilitat materials són un bon exemple a seguir. El lema de “qui la fa la paga” és principal en les accions que ha emprès aquest país, i molts analistes “de carrer” suggereixen que a la resta d’Europa faci el mateix amb les seves institucions financeres que estan amb un peu a l’altre barri.

“A la presó tots i que s’enfonsi l’empresa”. Malgrat tot Islàndia és un país petit petit petit.

Deixar caure institucions d’un país gran com per exemple, per posar un cas; Grècia, seria molt diferent que el país nòrdic. Podria deixar “en cuerus” a la resta de països només per la gran quantitat de vincles econòmics que hi ha entre ells.

Hauriem de començar a trobar més raons, a part del simple objectiu d’enfonsar les institucions només pel simple objectiu de veure putejats bancs i banquers en general.

Actualment la situació és real i molts economistes, experts en temes que són quasi nous en el entorn econòmic, es fan la mateixa pregunta: "Què fem amb Grècia?"

I molts dels analistes de carrer et diran: "Que deixin caure els bancs! Que empresonin els polítics i a tots els banquers!"

I la pregunta posterior és "I llavors, què pot passar?".

La resposta de molts analistes financers de carrer és: "Ja es veurà".

No crec que sigui la resposta adequada....., però gràcies per la vostra sabiduria