dimecres, 28 d’octubre de 2009

El mercat de la baixa: 1929 - 2009

Segons els americans l'economia passa per una temporada d'óssos. Però quina baixada han fet fins ara aquestes bestioles?

Les comparacions sempre són odioses:


dilluns, 19 d’octubre de 2009

La típica frase de polític

que no està al poder i té moltes ganes d'arribar-hi és: "Baixarem els impostos".

Tant pot ser "baixar", com "reduir". Els menys agosarats es queden amb el trist "mantenir". I els més mancats d'escrupols prefereixen el verb "eliminar".

Artur Mas en la seva entrevista del divendres a una televisió local va explaiar-se després que li demanessin les seves receptes contra la crisis. Segons ell, caldria baixar impostos i invertir en infrastructures. La resta xerrameca molt llarga i que no arribava enlloc, però l'eix central era aquest.

Se suposa que les infraestructures serivirien posteriorment per desenvolupar l'economia per generar llocs de treball, més sous, etc....

Com a bon polític Mas va fer mooooltes promeses. I així es quedaran.

Per crear infraestructures es necessiten diners. El govern NO té diners.
Les principals origens d'on arriben els diners de l'estat són els impostos.

Equació fàcil i senzilla:
Impostos (diners) = Infraestructures (diners)

Les promeses d'Artur Mas són d'un polític de l'oposició. Les promeses són decisions de fantasia que cap polític seria capaç de prendre per qüestió de xifres si li toqués governar.

I aquestes promeses les he sentit de tots els partits de l'oposició. Tots faran impossibles per fer contenta tota la població. Tots prendran mesures populars. Però cap d'aquests té a sobre "el marrón" d'enfrontar-se de cara amb la crisis.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Paraula de Jobs: El Kindle

"I think the general-purpose devices will win the day, because I think people just probably aren't willing to pay for a dedicated device"
Abans de llegir-ho opinava que la proposta arriscada mitjançant el Kindle era una bona opció de negoci per Amazon.com, el gran minorista al consumidor (retailer) a nivell de multimedia i grans productes que abasten des del bricolatge fins a joieria a través d'Internet.

El "Kindle" és el primer producte físic que ha creat l'empresa Amazon, destinat exclusivament a la descàrrega, emmagatzematge i lectura de llibres en format digital, que l'empresa va introduir al mercat a finals del 2007. Des de llavors la competició va començar entre Amazon i Sony, afegint noves versions de producte i desenvolupant aplicatius i vies de descarrega cada cop més atractives pels seus usaris. Tot i que davant de l'equip japonès, Amazon té a la seva disposició una llarga gama de serveis relacionats amb la oferta editorial, juntament amb possibilitat de suscripció a diferents revistes, i mostrant la seva culminació i potència aquesta última setmana amb l'èxit de vendes del llibre The Lost Symbol de Dan Brown. De fet, és la primera vegada que un llibre és més venut per Internet que la seva versió física.

Davant d'aquest panorama amb que el Kindle ha aconseguit èxits amb els seus pocs anys d'existència semblaria que està recorrent un camí de roses. Tanta és la força de la introducció d'aquest producte en el mercat que per algunes bandes ja se'l pot sentir nomenar com l'iPod de lectura.

Aquest bon ambient de "lectura" que estava reinant fins el moment el trenca la paraula de Steve Jobs (la frase introduïda al principi) i malhauradament s'ha de tenir en compte. I "al tantu", - que dirien a casa meu -, perquè la deixa anar de tal forma que ens fa reflexionar. No només opina, alguns diuen que se'n riu a la cara del seu competidor, sinó que al contrari, fa creure que és un aparell que el deixa indiferent i a més, subliminalment ens diu: "amb el Kindle llegeixes llibres, a Apple t'estem preparant l'Apple Tablet que farà moltes més coses".

Si fes una valoració de l'empresa Amazon, a nivell d'inversió, tindria en compte diversos factors: la gran estabilitat que té l'empresa en diferents segments, els bons temps que s'acosten degut al periode nadalenc, etc.... 
Però entre un dels grans perills, i és ben bé que Jeff Bezos s'hi ha ficat perquè simplement ha volgut, és que s'ha generat un gran enemic al entrar al terreny dels gadgets i trastus que es posen de moda. El perill es diu: Steve Jobs.


Nota: Sé perfectament que no és la única línia de producte amb la que treballa Amazon, però si la que ha omplert, fins ara, més articles en diversos diaris econòmics, pàgines web de notícies tecnològiques, etc... 

dijous, 3 de setembre de 2009

Disney vs. Marvel

Encetàvem la setmana amb una de les notícies més importants de l'estiu en el camp de la comunicació i entreteniment: l'empresa Disney compra la Marvel.

En un principi, amb la mirada alerta tractant-se d'una adquisició d'aquestes dimensions (4.000 milions de dólars), vaig creure que la Disney cada cop està més desesperada per adquirir llicències, talents, i drets de personatges que tenen molta tirada a diferents mitjans.

No hi veia futur, no hi veia possibilitats. Sense mirar números, sense fer ni un tipus de càlcul. Al cap i a la fi, aquest milions no van destinats a una producció ni a uns edificis. En realitat, el preu de la compra engloba, en la seva major part, tots els drets i llicències dels personatges de la gran editorial Marvel: Spiderman, l'increïble Hulk, els quatre fantàstics, el capità Amèrica i un llarg etcètera. El parentesc del qual s'atribueix al mediàtic Stan Lee.



Què fa la Disney comprant uns drets d'uns personatges que ja se'ls hi han esgotat les piles de fer pel.lícules, videojocs, i còmics de tirada de talla internacional?

Hi ha qui ha vist la proposta d'adquisició d'ambiciosa sense cap tipus de futur, i d'altres comencen a tenir por que qualsevol episodi animat dels herois emmascarats tingui un toc Disney Channel que no acabi de convèncer als fans "de tota la vida".

Però val la pena no desacreditar la companyia dels castells, els dibuixos animats de tota la vida. La propietaria de l'ABC, i la que va adquirir fa molt poc temps PIXAR, la companyia productora de totes les pel.lícules en 3D. En realitat, el conglomerat DISNEY (si, el del tio congelat a la bodega de la productora cinematogràfica) és capaç de fer viure qualsevol empresa sense haver de posar la cara de Mickey Mouse estampat per qualsevol banda. La única diferència, i en aquest cas concret, pot ampliar les possibilitats de fer arribar a molts més mijtans audiovisuals els herois que es feien petits en mans d'una empresa editorial.

Si Marvel necessitava anar de bracet amb algú per poder produïr pel.lícules, crear videojocs, vendre joguines, o muntar parcs temàtics: La Disney ho tenia tot per ser la nòvia perfecte.

A partir d'ara tot el creixement potencial s'haurà de traduir en resultats. Les propostes de producció hi són. Però si anem més enllà, ja començo a ser una mica escèptic....



dissabte, 28 de març de 2009

Primes AIG

A aquesta conclusió he arribat quan es parla de distribució de beneficis entre empleats en moments de crisis:

La setmana passsada ens vam posar tots les mans i remugant: “com és possible que a unes persones els hi donguin un grapat de diners i se’ls hagin repartit??”.

Si. Com és possible que en situacions de crisis que no parem de sentir a persones que comparteixen qualsevol cosa en comú amb nosaltres els han fet fora de la feina. Els immigrants han de tornar als seus respectius països perquè aquí poden fer el mateix que allà. Gent que ha de deixar pisos comprats a mitges. Etc...

Com pot ser que l'Estat faci l'equivocació garrafal de donar els diners a persones que en faran, com sempre, el que voldran??

Nosaltres, pobres miserables que no tenim la possibilitat de remenar quantitats ingents de paper-moneda a les nostres arques – no fariem mai una cosa com aquesta, al contrari, agafariem els diners donats per l’estat i els donariem als pobres. Cert?

I una merda.

La persona humana és envejosa, avara i altres pecats marcats per naturalesa. I el capitalisme la representació més exacte d'aquests mals, però el millor sistema que podem adaptar.

El sector públic sap que no pot adquirir tots els bancs. No els pot nacionalitzar; perquè aniria en contra de tots els fonaments econòmics establerts, però si que pot repartir riquesa entre institucions bancàries perquè aquests també ho poden dirigir directament a la població. El benestar com el malestar d'una economia pot venir regit pels bancs.

El problema és la imatge. Un banc no pot demostrar la incongruència del moment donant xecs públics als seus gerents, perquè això destapa frases com: "Més valdria que els hi donéssin directament a la gent que es queda sense casa".

Estic convençut que no es poden donar tants diners a tanta gent només pel sol fet de mantenir una hipoteca. D'altra forma jo també m'hauria comprat una casa i hauria esperat a que l'estat em pagués la propietat.

Tampoc entenc els que reclamen als bancs que resolguin el tema dels préstecs hipotecaris directament. Demanen que agafin el xec del govern, en facin trossets que tapi el forat de cada compte corrent.

Hem de recordar vàries coses que molta gent no recorda sobre els bancs.
- Són empreses.
- No són fons de caritat.
- Tenen accionistes i volen beneficis.
- Les caixes són casi-bancs.
- No han causat la crisis; però hi han ajudat.

AIG és una empresa asseguradora, picada pel "credit crunch". Un participant com molts d'altres de la crisis financera que el govern americà va decidir sostenir amb un pla d'ajuda monetària.
Per desgràcia va sortir a la llum una informació que deia que aquests diners es van repartir en forma de prima monetària, que es debia, a la alta cúpula executiva de l'empresa.

No m'agraden aquestes notícies, però amb un ull neutral entenc la decisió:
Una empresa en una mala situació econòmica, afectada per actius tòxics, no pot de la nit al dia fer que tot es giri positivament per tornar a tenir beneficis - i segurament milionaris.

Però si que pot evitar la fugida de gerents/executius que en èpoques boníssimes han cobrat uns molt bon sous per obtenir uns beneficis quasi-regalats.

Ja se'ls ha pagat les primes que se'ls hi debia. Ara realment hauran de demostrar el seu bon sou: ara s'ho hauran de currar!


Ask five economists and you'll get five different answers - six if one went to Harvard. 

dilluns, 9 de març de 2009

La fórmula de la crisis

He començat la setmana confirmant - com sempre - que el camp econo-científic és bastant desastre.

David X. Li i la seva fórmula màgica n'és la mostra. L'exemple perfecte per demostrar que el món acadèmic té el seu racó a una banda de món, i que quan fica el nas en els assumptes reals la pifia.

L'autor d'aquesta fórmula és el que va idear la "Gaussian Copula", una fórmula estadística basada en correlacions entre elements que el sistema financer va prendre com a instrument per valorar els CDOs. Els Collateralized Debt Obligations són les famoses Obligacions que com a contrapartida tenien aquelles hipotèques d'alt risc que en alguns informatius en diuen subprimes i en d'altres ja no saben quina metàfora endinyar-li.

La meva impressió és que el sistema bancari va enllaçar-se a aquesta utilitat, ferm sense deslligar-s'hi, per acabar exagerant el seu ús. Varen utilitzar les dades com a dades que són, utilitzant la fórmula com allò que és, i deixant de banda l'essència dels números que són persones. Amb accions i reaccions que no es poden valorar amb correlacions estadístiques.

És curiós perquè els bancs se'n recorden sobretot de les famílies i de les persones. Pensen en tu quan t'han de vendre una cosa, o quan el risc de deixar diners és massa alt. Quan troben una forma de rebaixar el risc, sigui fins i tot mitjançant una fórmula, ja passes a ser un número.

Adjunto l'enllaç del veritable article d'on he extret la informació i el desenvolupament de la fórmula.