dissabte, 8 d’octubre de 2011

Fòrum de Debats de Vic: Santiago Niño-Becerra i el seu model de la crisi

Ahir vaig tenir ocasió d'assistir a una conferència del doctor en economia Santiago Niño Becerra en el marc del Fòrum de Debats de Vic, a l'auditori de l'antiga Caixa de Manlleu de la Rambla Hospital.

La meva preparació era poca davant de l'esdeveniment, ja que no havia llegit el seu llibre: "El crash del 2010", ni tampoc els articles suficients com per poder-me fer una idea del que m'esperava. Potser també era una sort ja que m'estalviava tots els prejudicis que podia tenir sobre el personatge en qüestió i em feia un invitat neutre del seu discurs.

Partint de la base que es tractava d'un fòrum de debats, el discurs del professor va durar una mitja hora com havia promès, i el va precedir una llarga tanda de preguntes fetes pels assistents.

L'explicació del professor es va basar en el creixement de les nacions. Utilitzant sempre el producte interior brut - el PIB - com a indicador del creixement de les nacions per excel·lència.

Històricament, segons ell, el creixement ha persistit des dels anys cinquanta gràcies a les mesures econòmiques elegides, després de la gran depressió, basades en l'expansió del crèdit internacional. Crèdit, referint-se a la generació i increment del deute - que és la suma del crèdit corresponent a les families, a les empreses, als bancs, etc....

Després d'un llarg període d'expansió, hem arribat on som ara: un punt on el model es contrau. El crèdit s'ha inflat fins arribar a un extrem on el model s'ha exhaurit. Aquí hi hem arribat per la via del consum en excés, i per tant una utilització extrema del crèdit internacional.
La gran capacitat de producció, la mà d'obra fruit del baby boom de després de guerres, s'ha aconseguit ocupar i encabir en aquest tipus de model.

Niño Becerra va apuntar la fi d'aquesta crisi: el 2020. Quan siguem capaços d'adaptar l'excés de capacitat productiva disponible en la, que va denominar, geometria variable. Les empreses seran capaces d'establir clústers de producció, i enllaçar-se mantenint xarxes de coordinació.

És a partir d'aquest moment de canvi que hem de ser capaços, segons Becerra, de viure en un món "post globalitzat" on la planificació tindrà el seu paper particular en l'àmbit de les decisions econòmiques; i posada en mans d'experts en la matèria, no en la dels polítics.

Enamorat del seu model

Dir que hem passat una època d'excés de producció no és nou. No és la gran novetat, com també ser un apocalíptic de la seva era. Nostradamus va tenir el seu moment de glòria, i els apocalíptics d'avui en dia com Nouriel Roubini o Becerra disfruten del seu "bon moment". D'altres van preferir tenir el seu moment de glòria en èpoques en que les crisis i les depressions no existien, i per aquest motiu no eren escoltats, i han passat desapercebuts en la llista de "hits" de l'economia. Un d'ells "Fritz" Schumacher, qui també va posar una bona advertència al hiper-consumisme amb el llibre "Small is beautiful".

El professor Becerra com tants d'altres conferenciants es mostra un enamorat del seu model; que s'adapta a la perfecció en un moment de pessimisme. Ven llibres i s'ha vist afavorit amb un plus d'autoritat, ja que la història recent li ha legitimitat les seves reflexions. No diu tonteries ni disbarats, però si que es manté en alguns "tretze" que es veuen desmitificats per veus més expertes, o per simples preguntes que van fer els assistents. Era la visió d'un economista que no es volia involucrar en política, ni volia que aquesta intervingués en el món econòmic, encara que tots els exemples que posava sobre la taula, i que es podien repetir en un futur, havien estat creades per voluntat política (el "New Deal", la Unió Europea....).

També vaig trobar a faltar els funcionaris en la funció. I el paper del sector públic?
Ni parlar-ne tampoc, tal com eviten fer-ho tants conferenciants nascuts en universitats. Ho tenen molt ben après: ni gosen tocar la mà que els dóna de menjar. Els aplaudiria, de veritat, als catedràtics que tinguessin alguna paraula per la ineficiència dels programes públics de recerca i d'investigació. No parlar-ne és amagar dades i així s'acaba donant models completament distorsionats.

La presentació

Se li ha de donar el mèrit, això si, que la presentació de mitja hora fos tant entretinguda, ja que la va amanir amb molts números i intervencions de protagonistes internacionals en el món de l'economia.
Goldman Sachs, Fitch, OCDE van ser-hi presents, acompanyats amb dades d'indicadors variats; i el públic assistent exclamava: "oh!!", "ah!", "uau". Encara que l'audiència no tingués una referència exacte d'aquests famosos ni quina era el seu paper en la funció.
"Són gràfics que tothom pot trobar" deia Becerra, però en canvi, no explicava que per interpretar-los es necessitava molt més que marcar quatre tecles en el navegador d'Internet.

També ens va deixar una mica en la foscor, quan va llistar les seves propostes. Clústers, xarxes de coordinació, post-globalització. De què estava parlant?
Per punts, es referia el senyor Becerra a les agrupacions d'empreses d'un mateix territori quan deia clústers? O intentava parlar de coordinació de vàries institucions per fer un mateix producte i exportar-lo?
Tenia entès que els industrials del segle XIX ja muntaven les seves xarxes locals per fabricar teixits.
I Inditex, no fa el mateix a Galícia? O sense anar més lluny, el sector porcí no és un "Clúster" de producció aquí a la comarca d'Osona?
  
Xarxes de coordinació, era una altra opció llistada en l'esquema per sortir de la crisi.
Quan em diuen coordinació, i xarxes, penso en el sistema financer. Per exemple, un banc busca on dipositar els diners un dilluns al matí a primera hora, mitja hora més tard s'haurà gastat deu milions d'euros en posar un dipòsit del més alt rendiment en un banc de Canberra, Australia. I hauràs utilitzat les mateixes aplicacions informàtiques, intermediaris similars en països veïns, i intercanviat moneda amb un temps immillorable, si això no és xarxa de coordinació, que m'ho expliquin clarament. 

Aquestes eren les noves aportacions del professor? Eren aquestes les receptes que, tal com va dir ell mateix, si siguéssim els seus alumnes ho hauriem d'apuntar i memoritzar per un pròxim examen?
Considero que eren aportacions a la resolució de la crisi amb noms molt interessants i imaginatius, però que no diuen res de nou. Ens oferia propostes que ja hi són en el sistema econòmic, i algunes d'aquestes són les mateixes que ens han portat directe a la crisis,recessió o depressió en la que estem ficats ara.

En resum, per ser la primera vegada que el veia en directe, vaig adonar-me que el senyor Becerra funcionava perfectament, com David Copperfield, com a prestidigitador de números de grans espais on hi pot exposar els grans problemes - es posava en la pell d'un mag de grans escenaris sobretot quan exclamava "fum fum fum" per definir el mercat global de productes derivats. Així aconsegueix que el públic faci grans ovacions. Però, i aquesta és la gran desgràcia, es feia molt petit en un auditori tant concorregut quan se li demanava que concretés la seva llista de solucions.

Personalment, considero que les grans crisis s'han aconseguit apaivagar amb grans reptes i noves aportacions. I aquests han fluid des de vàries direccions: Des de la política, el gran agent decisiu; el sistema financer; les economies emergents....
Als anys trenta, per exemple, es va sortir de la depressió amb una gran guerra mundial, un canvi del sistema financer - del patró or al lliure canvi de divises -, l'establiment del Banc Mundial i el Fons Monetari com a grans agents monetaris i d'emissió de deute, i els Estats Units es van convertir en primera potència mundial.
Canvis que van afectar tota una societat, les perspectives de la gent d'aquells temps, i van aconseguir canviar el pensament de la societat d'on tots venim. Un canvi d'aquesta magnitud no es pot resumir en una llista de quatre elements, i alguns històricament repetits, destinada a omplir el pròxim examen universitari de final de semestre.

Un últim comentari!

Agrair a la organització del Fòrum de Debats per aquestes aportacions al coneixement comú. Encara que molts dels assistents van haver de conformar-se en sentir el debat, és ben cert que en altres ocasions no són molts més que cent persones en els actes programats. Potser, amb actes com aquest, es fa palpable l'interès de les persones pel saber, i que un espai més gran és possible per fer més debats d'aquest tipus. 
Moltes gràcies per l'esforç i les propostes.

3 comentarios:

Anònim ha dit...

A la web del Fòrum de Debats han enllaçat el teu apunt en l´apartat de premsa.
Interessant comentari pels que no vam anar a la xerrada i no entenem d´economia. El mateix et dic del blog en general

Imma

Joan Anglada ha dit...

Moltes gràcies Imma per l'aportació. La intenció general del blog és fer entendre l'economia, més enllà dels números. És el meu propòsit principal.
Si s'aconsegueix fer entendre, i a més interessi, l'esforç aportat ja val la pena. ;)

PutaBolsa ha dit...

Jo també hi era.Però ja sabia el que diria.