dimecres, 17 de febrer de 2010

"Memorias de un operador de bolsa"

Aquest és el títol de l'últim llibre que m'ha tret hores de son: la biografia de la vida bursàtil, entre 1900 - 1920, de Jesse Livermore un dels més grans especuladors de Wall Street.

Ningú em negarà que dels al.licients més importants d'aquesta novel.la és que l'autor - Edwin Lefèvre, redactor de finances i també especulador contemporàni amb Livermore - entra en tot tipus de detalls pel què fa la operativa que va conduir el protagonista, com si hagués estat ell qui hagués executat les ordres. Tot plegat enmarcat per una època de grans aconteixement històrics com el desenvolupament del ferrocarril com a mitjà de transport, la primera guerra mundial - la gran guerra -, els negocis que Estats Units va fer amb el conflicte bèl.lic, o la guerra de Cuba amb Espanya entre d'altres.

L'altre gran al.licient és trobar-se amb la veritable època d'or de Wall Street, l'època en que grans banquers (com J.P. Morgan), grans especuladors (el mateix Jesse Livermore) i grans industrials (com Rockefeller) hi tenien cabuda. Un temps en que les limitacions del mercat només les marcava la distància - les operacions es feien a mà o mitjançant el telègraf -, deixant de banda tot tipus de restricció de caire legal que es va anar imposant a mesura que es perfeccionaven i internacionalitzaven els mercats.

Val la pena mirar enrere per saber que vivim temps ja viscuts, per aprendre que l'especulació és un joc on es mouen molts diners. I que per aprendre a especular, perfeccionar un sistema i a més guanyar-hi abans un ha de tenir un coneixement molt complex sobre si mateix.

En definitiva: una molt bona estona de lectura.


dilluns, 15 de febrer de 2010

La recuperació dels Hel.lens

El que s’espera aquesta setmana és molta feina. Sobretot pels ministres d’economia convocats a Brussel•les amb l’objectiu primari de determinar el format (la quantitat) del rescat que s’ha d’aplicar perquè Grècia no es declari insolvent.

Els motius perquè Grècia ha arribat en aquest punt no els tinc en ment, ni apuntats en una llibreta, ni tampoc tinc ganes de buscar-los. La insolvència ve de repicó dels actius financers tòxics que tants estralls varen provocar fa uns mesos a tota la banca internacional. Altres països van saber afrontar tot el que provoca una crisis financera: un sistema financer fet un “pringo”, es va tancar l’aixeta a moltes empreses, aquestes van acomiadar al personal, etc.... Però Grècia, una nació fonamentada principalment en el sector serveis, amb un motor industrial molt pobre, i altament exposada a tots els riscos dels actius financers tòxics que van provocar la crisis no ha tingut les eines necessàries per afrontar els problemes d’una manera àgil per poder-se recuperar. Amb altres paraules: és, quasi, Espanya.

Per evitar un efecte domino, la Unió Europea haurà d’actuar. En el cas contrari, si Grècia no pogués pagar el deute acumulat – en forma d’obligacions del Tresor Grec -, la insolvència es podria transmetre, creant un efecte domino, a altres països.

Els mercats en aquests moments estan indecisos amb la necessitat que es prenguin decisions contundents, sense retirades abans de temps, ni allò que agrada tant al govern espanyol de tirar la pedra i amagar la mà. Els mercats aplaudeixen les decisions fermes.
Si la Unió Monetària no actués de forma contundent, a part de deixar molts inversors poc satisfets i un mercat borsari en un mar de dubtes, també deixaria molt clar que la política econòmica del continent no té raó de ser si no sap afrontar les crisis dels Estats membres.

Grècia, apartant les qüestions culturals i socials, la magnitud de la seva crisis és quasi comparable a la insolvència dels grans bancs quan la reserva federal dels Estats Units els va socórrer durant l’any 2008. La Unió Europea haurà de fer veritablement d’Estat.