Tres setmanes posteriors a la fallida de Lehman Brothers el món de l'art va tenir la seva caiguda particular: la subhasta de Sotheby's no va aconseguir col.locar per sobre dels preus estipulats un conjunt d'obres d'artistes contemporanis.
El fet més rellevant és que les obres exposades, a la venda, aquella nit eren d'autors actuals. No artistes clàssics. Les obres d'aquests últims sempre tenen un nínxol de mercat sobretot entre museus. Tenen una demanda molt més àmplia que les obres d'artistes contemporanis i el seu preu, per suposat, és molt menys volàtil.
Que un artista contemporani no trobés un enamorat en la seva obra en una subhasta nocturna indicava que la gran classe alta de Nova York no tenia el mínim interès d'arriscar-se mentre tot el sector financer es desplomava i l'entorn econòmic era molt incert.
Principalment, "apostar" per un autor contemporani significa passar una patata calenta de la mà del subhastador professional - actualment, les cases més famoses en aquest sector són Sotheby's o Christie's -, a un inversor de molt bona posició econòmica. A les subhastes de Nova York i Londres, sobretot les nocturnes, el públic és la jet-set autòctona de la ciutat on té lloc l'espectacle; mentre que per via telefònica, grans magnats russos, àrabs o japonesos dirigeixen les compres a través d'un agent que fa la negociació en persona a la sala.
Aquests compradors estan interessats per un tipus d'obres que el seu preu és tan volàtil com una empresa tecnològica en l'època de la bombolla de les "punt com". No són valors segurs, i a diferència d'un Rembrandt o un Da Vinci, el seu preu no s'assemblarà gens a l'actual d'aquí a cinc anys.
Atrevir-se amb una obra contemporània és adquirir una estàtua o una pintura lletja, de marca, que només interpreta l'autor. A vegades, ni ell mateix sap què vol explicar i li posa un títol que no té res a veure amb el que hi ha exposat a la paret.
Quan es parla d'un Rubens, aquest té una imatge de marca que els invitats a casa amb pocs coneixements d'història de l'art el podran reconèixer fàcilment. En canvi ningú ens assegura que una pintura de Damien Hirst, un dels autors contemporanis més cotitzats en l'actualitat, pugui ser reconegut fàcilment com a marca d'autor. La nostra incertesa és més alta quan ens preguntem quin reconeixement públic podrà tenir un Damien Hirst d'aquí a cinc anys.
Un magnat rus aficionat a la negociació d'obres d'art contemporànies s'enfronta a aquest dilema a l'hora d'invertir el seus rubles. Quin reconeixement tindrà i si el podrà vendre per molts més diners d'aquí una temporada.
I si la previsió de l'entorn econòmic no és esperançador els compradors es tornen molt més conservadors, deixant així, les nits de subhastes amb totes les obres d'art al magatzem pendents per vendre.
En resum: el mercat de l'art és un bon indicador econòmic.
Avui la notícia apareixia a l'apartat de cultura i art de la pàgina d'internet de Bloomberg. Charles Saatchi, el galerista més important i amb més visió de mercat en la promoció de joves promeses entre les quals han destacat Damien Hirst o Tracey Emin, ha programat una subhasta de joves artistes a través de la casa Bonhams, a Londres el 13 d'Octubre.
Enmig de turbulències, mercats preocupats, i el temor d'una gran recessió global, el cas d'aquesta notícia és únic i molt interessant com indicador positiu entre tanta negativitat.
És possible que hi hagi una previsió de millora econòmica després de tants dies negatius en els mercats financers? És possible que els grans patrimonis es comencin a interessar en aquest mercat?
Per suposat, Charles Saatchi sap moltes més coses que les que nosaltres sabem. Ell té contacte directe amb els poderosos de les grans metropolis - i el que més ens importa, amb grans inversors i grans fortunes. I això si que és una bona senyal.
Damien Hirst i una versió de la seva obra: "The Physical Impossibility of Death in the Mind of Someone Living"
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada