dimarts, 14 d’octubre de 2008

El Nobel d'Economia: Paul Krugman

La meva alegria particular perquè Paul Krugman hagi guanyat, per fi, el premi Nobel d’economia no és perquè tingui un particular interès en les seves tesis ni en les seves doctrines, sinó perquè va ser el primer autor – seriós -, d’economia que vaig aconseguir llegir (i sencer).

Es podia dir que el meu impacte sobtat en l’ambient universitari va ser des del primer dia, que a part de perdre’m la primera classe, va ser la col•lecció de professors interessats més en el temari que en la conversa i en les idees. Més la fórmula que el contingut que amagava la fórmula. Així la meva impaciència es va convertir en un avorriment absolut i les classes les abolia per complet.

De tal forma era aquesta omissió d’atenció a qualsevol aparició pública a les aules que de seguida em vaig trobar en un examen de història econòmica davant dels nassos - i en dissabte – sense haver omplert ni una fulla d’apunts. I si la pressió d’un examen era poca, a més d’això, part d’aquest examen era sobre un dels dos llibres a triar.

La no assistència a classes en aquella assignatura era un fet creixent entre tot l’alumnat. El professor, qui prefereixo ometre el nom, era dels pocs catedràtics entre el professorat que donava classe en els marrecs de primer curs de carrera. Amb una barba deixada i mal arreglada, fumant pipa, no parava de remetre’s contínuament a tota literatura que havia escrit ell. Llegir un llibre dels seus també tenia perill ja que estaven farcits de peus de pàgina que es tornaven a remetre a “ell”. Per tant, tothom volia esgarrapar punts de on fos, i si calia ens compràvem el llibre.

Per suposat, l’elecció de l’autor no va ser a propòsit. Jo no sabia res de ningú, ni d’autors i només em sonava en Marx i l’Smith, en Keynes de passada i algun ministre actual d’economia per poder tenir poder de persuasió en moments de converses pletòriques sobre economia barata. Per mi era totalment desconegut un tal Krugman que havia escrit un dels dos llibres que tenia davant dels meus ulls a la llibreria. Per tant, l’elecció del llibre “L’economia de la recessió” va ser completament feta per comparació de mida. Faltaven 6 dies, què podíem fer sinó?

Què ha fet que després d’uns quants anys ara n’escrigui un petit comentari sobre aquest fet?

Doncs perquè el llibre em va agradar. El vaig trobar clar i amb força perquè em pogués atreure a llegir més sobre qualsevol cosa que aquesta persona escrigués.
El tema central era la crisis asiàtica i indagava en tots els fets i retrocedia en tots els racons per explicar en tot detall un succés econòmic que afectava a cada part del planeta. Començava amb petits exemples i s’anava creixent i creixent, fins arribar al punt que t’havies cruspit un centenar de pàgines d’economia sense que poguessis comprendre com t’ho havies fet per entendre-ho. I el més gros de tot plegat és que allò era història actual i no el crack de 1929 que t’explicaven com quatre vegades en un mateix curs.

La gent té molta mania a qualificar als “economistes” com a teoritzadors i posar-los en una línia prou fina com perquè casi no es puguin distingir dels polítics.
Per altra banda, tenim els economistes que creuen en l’economia com una ciència que pot perfectament definir tot un sistema social i surar pels aires de tal forma que no poden entrar de cap manera en el món real.

Jo només coneixia premis Nobel – cinquanta mil teories explicades a qualsevol classe universitaria - que es podrien posar tots junts en el segon grup. “Científics” que treien una idea per ser completament rebutjada al cap de mig any d’haver guanyat el premi. Personatges que podrien sumar i dividir qualsevol cosa per tal de mantenir un seient en la història. I per altra banda, d’altres personatges que la seva teoria s’ha posat en un altar fins que aparegui una teoria millor.

S’agraeix que aquests premis se’ls endugui gent pràctica com Paul Krugman, amb capacitat de fer-se entendre. Tingui un ull en la teoria sense mai deixar de banda la realitat.
Justament per aquest fet em pensava que mai li donarien aquest premi.

1 comentarios:

Anònim ha dit...

Carai tu... fins i tot a mi m'han vingut ganes de llegir-lo (i crec q hauria de començar des de MOOLTTT més avall per entendre algo)! Aish... si, si, gent motivada és el q fa falta... i scolta'm, la solució a tot això, q? Q n diu en Krugman? (si és tant craquillu.. deu tenir alguna solució, no?). Ara és el moment de q alguns economistes us transformeu en super-herois i "salveu el món"; i realment es noti q no teoritzeu sinó q es busquen solucions pràctiques, com dius... Aissshh la veritat és q pels q no tenim hipoteques ni béns i no treballem en sectors xungos... "tira-q-te-vas" però... fa por, fa por tot plegat. Així q? la pasta sota la rajola? jajja.. cuida't estupendu!