dimecres, 30 de novembre del 2011

Abans de Nadal reformes


Les vacances que em vaig agafar durant uns dies i el canvi de “performance” extravagant que se m’ha acudit del blog avui mateix m’han forçat a retardar molts dels escrits que tinc en preparació.
Hauria valgut la pena penjar un cartell de “Tancat per reformes”, però cap canvi ha estat meditat amb antel.lació. Espero que el canvi sigui prou potent perquè aquest retràs hagi valgut la pena.
Això si, ara mateix estic en fase de proves. Si no hi ha cap imprevist, els articles escrits fins ara en el servidor de blogspot.com, com totes les novetats seran reproduïdes en el nou blog contingut en el servidor de WordPress. La direcció és www.themoneyglory.com o themoneyglory.wordpress.com. Dins d'un període de temps aquesta pàgina deixarà de funcionar.
Perdoneu les molèsties.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Laboratori d'operacions palanquejades. Segona part.

L'ésser humà ha tingut la necessitat constant d'aconseguir objectes de valor a partir de qualsevol cosa. Si la versió antiga i romàntica d'aquest procés era l'alquímia. La versió moderna i tecnificada es diu "palanquejament".

Continuant la sèrie que vaig engegar fa més d'una setmana sobre operacions palanquejades. Tal com vaig prometre, ara l'amplio posant en pràctica alguns productes del catàleg d'opcions disponibles que hi han al mercat. L'objectiu és que aquests "experiments" s'assemblin, cada vegada més, a la realitat.


EXPERIMENT Nº4. LA PRIMERA OPERACIÓ DE DERIVATS (o FUTURS)

No vull sonar complicat, no vull sonar pedant i avariciós, no tinc cap intenció de fer una classe magistral de negociació, ni tampoc tinc la intenció de ser la mare de ningú advertint de la perillositat dels productes derivats, però em veig obligat a explicar com funcionen:

dimarts, 15 de novembre del 2011

La patent és l'únic que importa

No només els músics són els únics preocupats perquè se'ls hi respecti les seves obres mestres. Les empreses tecnològiques no només estan preocupades, sinó que un nucli fonamental del seu negoci es basa en protegir les seves invencions.

Avui, a través de TechCrunch ens ha arribat l'informe que ha elaborat l'agència Thompson Reuters: Una llista de les 100 empreses líders en innovació tecnològica del planeta. Per a la constitució d'aquesta llista s'ha considerat com a criteri primordial de la selecció el catàleg de patents que tenen en la seva propietat cada companyia i  l'impacte que tenen aquestes en el creixement de l'empresa, el sector o l'economia, o com canvien la societat on vivim.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Les lliçons que no va entendre el president de la Caixa Catalunya

Gràcies a aquest tipus de publicacions la ciència econòmica no guanya en prestigi, sinó que l'enfonsen en la misèria. 

Antoni Serra Ramoneda, conegut especialment per la seva activitat de president de la Caixa Catalunya durant un gran període comprès entre l'any 1984 i el 2005, fa una reflexió en el seu llibre presentat en públic el passat set de novembre al voltant d'una pregunta bàsica "en què han fallat les caixes?". El títol del llibre: "Els errors de les caixes".

Pel que demostra, l'economista disposa de més bons dots de comunicació i ensenyament, que de gestió i actuació. 

Si en el seu moment, ell si podia haver estat una peça important en l'estratègia d'una de les "grans" caixes catalanes, per assegurar-ne el bon rumb de l'empresa. Ara canvia de terç i ho analitza des d'un punt objectiu per explicar-nos on "ells" van fallar. 

"El rei ha mort, llarga vida al rei"

L'únic referent possible que trobo a aquest tipus de publicació és quan Gordon Brown va decidir publicar un llibre sobre la seva experiència com a primer ministre del govern anglès. Experiència, meditacions i reflexions omplien tota una publicació on parlava d'un període de l'activitat política anglesa i un polític, més aviat, mediocre. El títol del llibre: "The Change We Choose".

Li desitjo molta més sort que el d'aquest polític anglès, que després de quedar-se amb el gust d'alliçonar-nos al gran públic amb el seu retrat bibliogràfic a través de la recopilació d'un conjunt de discursos, només va aconseguir vendre 32 exemplars durant els primers quatre mesos des de la seva publicació.

dimarts, 8 de novembre del 2011

La denigració d'Europa

Primer va ser la denominació de PIIGS al catàleg de països europeus amb risc de patir un daltabaix econòmic. Després tota una llista d'articles de prestigiosos diaris internacionals calumniant les polítiques del vell continent. I avui em trobo amb un article titulat: "Guest Post: The True Intrinsic Value of Euro "Money"" publicat a Zero Hedge i original de la pàgina The Prudent Investor.

Suposo que al principi els feia gràcia. Anomenar "porcs" a aquella colla de nacions destinades al desastre. Moltes pàgines angleses oferien una àmplia varietat de desqualificacions abreviades en forma de sigles que feien deixar la boca oberta a qualsevol amb dos dits de front.

A alguns els feia gràcia. A mi no.

Menys gràcia em feien els articles de diferents mitjans de comunicació - principalment en pàgines web i blogs - que van precedir aquesta nomenclatura, on s'escampava la por a través de la xarxa sobre tots els motius possibles que donaven suport a la tesi que Europa desapareixeria en un repicar de dits.

Entre ells es comptaven la pàgina Pragmatic Capitalism o Zero Hedge.

La primera la vaig descartar de la meva revisió d'articles setmanal per aquest motiu. És exagerat el biaix nord-americà, on tot el que fa ferum a Estats Units té un bon motiu de reverència.

La segona pàgina la continuava revisant quasi diàriament, ja que tot i la seva apocalíptica visió dels mercats, continuava oferint un vast ventall d'informació sobre productes derivats que no té competidor en altres pàgines. Fins i tot el tenia agregat en l'apartat "Blogroll" en la pàgina principal de "The Money Glory".

Però avui se m'ha acabat la paciència amb Zero Hedge. El motiu: publicar entre la llista d'articles l'explicació del valor intrínsec de l'euro. L'explicació no és res més que una divagació de com, l'energia calorífica creada per la crema del paper moneda, pot generar energia en una vivenda. Aquest és l'autèntic valor calculat que atribueixen a la moneda que uneix a tot el continent.

Denigrant. Intencionadament.

No és del meu interès amagar informació, per això explico aquí els fets. Però considero que aquesta pàgina no és digne de ser anunciada en el meu blog, per molta "fama" que tingui.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Roy Lichtenstein per 35 Milions, això és un indicador

Fent la llista dels pròxims esdeveniments de la setmana m'he trobat una grata sorpresa. La casa de subhastes Christie's executarà una nova venda el pròxim dimarts 8 de novembre a les sis i mitja de la tarda. El lloc de l'espectacle: el Rockefeller Plaza de Nova York.

Si fa uns mesos vaig aportar un toc d'atenció amb la venda d'art contemporani de Charles Saatchi a principis d'octubre, ara m'impressiona l'evolució del sector amb una de les noves grans subhastes de la temporada.
A l'octubre es va començar amb l'art contemporani, la setmana passada es va aconseguir col.locar una obra del pintor austríac Gustav Klimt per un preu extraordinari, i aquesta setmana s'atreveixen amb la venda d'un conjunt d'obres de post-guerra, les denominades "pop", amb la pintura estrella de Roy Lichtenstein: "I can see the whole room!... And there's nobody in it!" per un preu estimat entre trenta-cinc i quaranta-cinc milions de dòlars.

El contingut d'aquest article respon a la norma número tres del blog sobre com analitzar l'economia:

  • Art. 3 - Ser tant variat en la informació com sigui possible.

La subhasta en aquest cas ens torna a donar diferents pistes de progés en el creixement econòmic:

- Christie's o una tercera part s'ha arriscat amb una de les primeres obres de Licthenstein de la sèrie de pintures que el van caracteritzar, semblants a l'estil de còmic nord-americà. El risc es veu quan detalla que la casa o un tercer garanteix el preu de sortida, i fa els esforços possibles per inflar el preu d'aquesta venda, ja que en un dels primers detalls és indicar que aquesta obra no és una qualsevol, sinó que serà inclosa en un futur catalèg de la Lihtenstein Foundation sobre el pintor.

- La subhasta es realitza a la tarda - vespre, el "prime time" de les negociacions d'art. Cap hora intempestiva que ningú pot personar-s'hi.

- La denominen la més gran subhasta d'obres de post-guerra des de 1988, on hi figuren artistes com Warhol, Louis Bourgeois - amb una aranya de dimensions descomunals -, Jeff Koons o Francis Bacon. 




La setmana vinent dia 8 de novembre, a les sis i mitja. Per a qui li interessi fer quatre compres.

Laboratori d'operacions palanquejades. Primera part

Com ja és habitual, aquesta setmana una altra empresa financera ha caigut com a conseqüència de la seva activitat arriscada en el mercat de derivats. Però aquest cop la víctima ha sigut MF Global, la companyia més gran dedicada a la operativa d'aquests materials perillosos, va ser qui es va declarar en fallida el dia 31 d'Octubre.

Entre d'altres crítiques destinades a l'evolució de les empreses que generen grans beneficis sense fer cap tipus d'aportació a la societat, o generar cap producte, destacava el que va fer la pàgina web MarketWatch en un dels seus comentaris. Els va definir com empreses obstinades en aplicar el Marxisme en la seva activitat diària. No el Marxisme d'en Karl, sinó el d'en Groucho. Els especialistes en el periodisme financer d'aquesta pàgina ens recordaven una de les escenes de l'actor, en "Una nit a la opera" on és increpat per una "madame" de la societat que ha recorregut als seus serveis:

dimecres, 2 de novembre del 2011

Esquemes filosòfics sobre Grècia en mans de Papandreu

Ahir el senyor Andreas Papandreu, primer ministre de Grècia, ens va deixar amb la boca oberta oferint en els seus ciutadans la opció a triar, en referèndum, si estan d'acord en acatar les reformes proposades pels primers ministres alemany i francès - el duo "Merkosy".

Siguin bones o dolentes, les decisions en mans del poble han fet desconfiar als mercats que han patit una caiguda de cotitzacions increïble. Són aquells cops d'efecte que a tothom agafa per sorpresa, quan el camí traçat semblava el correcte. Ningú s'ho esperava, i jo a principis de setmana fent projeccions en unes gràfiques on Grècia complia totes les reformes imposades....

La decisió de Papandreu és una veritable opció política, que en una visió freda apartada de qualsevol centre de negociació, no fa desconfiar de les seves intencions, sinó que m'envia directament a fer un quadre de decisions per entendre quina és la més avantatjosa de les situacions: Fer un referèndum és el millor per la legitimitat de la sobirania d'una nació ja desgastada? Si acatés les reformes, seria Grècia un país estable dintre d'un marc de desconfiança com la "nova" Unió Monetària?

Jo, com en una bona classe de filosofia grega, necessito dels meus petits esquemes per poder-me aclarir, entendre la situació, i buscar el resultat final de tanta disbauxa:


I al final, el resultat evident, és que a la llarga Grècia és un país destinat a la quarantena.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Aquesta gràfica no s'ha creat sola. Moltes gràcies!

Fa uns mesos pensava que seria impossible recuperar un projecte perdut perquè pensava que no interessaria a ningú. Clar que no interessava, sinó en parlava a ningú!

Tenia un mitjà de comunicació a les meves mans i el portava d'amagat, quina ironia. Quina tonteria. Calia canviar-ho. Vaig començar la promoció de "The Money Glory", la meva veu en l'àmbit de l'economia. 

"The Money Glory, i és en català?" em deien, i jo no sabia com prendre-m'ho. "I parles d'economia?" preguntaven arrufant les celles, en una societat on els coneixements financers ja són de "culturilla" general. Em feien dubtar si el que escrivia era cert, que no m'equivocava, i sobretot, si la gent m'entenia.

Però la gràcia de "The Money Glory" justament és aquesta, equivocar-me i fer-me dubtar. Mentir, dir certeses quan són mentides, i que algú aixequi la veu i em faci rectificar. Així corregeixo, estudio més tot el que plasmo a la pàgina, i el valor dels pensaments van més enllà d'una simple referència a altres autors desconeguts. 

Aquesta gràfica no té tendències ni mitjanes estadístiques sobre-impreses. Aquesta gràfica és la mostra empírica que rectifica i corregeix el meu primer pensament; estava equivocat. Si que interessa. 

Moltes gràcies tots per fer créixer "The Money Glory". 



dilluns, 31 d’octubre del 2011

Vigília de Tots Sants: Resum mensual de mercats financers

Avui, denominat literàriament "dia de recuperació de beneficis", és vigília de "Tots Sants" i últim dia d'octubre del 2011. Així és com alguns productes financers s'acomiaden del mes:

BORSA ESPANYOLA

El punt clau de superació de totes les resistències, tant en el selectiu de la borsa espanyola com en altres índex bursàtils mundials, es trobava en les cimeres celebrades a Brussel·les pels diferents caps d'estat i ministres d'economia amb l'únic objectiu de "salvar" la zona euro dels possibles atacs, tant des de l'interior - Grècia -, com de l'exterior.

En el cas de l'IBEX-35, mentre evolucionaven les negociacions durant l'octubre, les cotitzacions semblaven superar els mínims de setembre i on sembla que, de moment, no tornarem en un termini immediat. El mercat ha tingut una injecció de confiança tant important com per acomiadar-se dels preus més baixos de finals d'estiu, formar tendències positives i arribar a mitjanes històriques. 

En el cas del gràfic, les cotitzacions no només han superat la resistència psicològica dels 9.000 punts, sinó que també s'aproxima a la mitjana mòbil exponencial de 180 dies, i l'estadístic RSI forma tendència alcista. Posem un nou objectiu a 10.000 punts?


MATÈRIES PRIMES

Les matèries primes, indicador de la fortalesa d'una economia, també han girat la truita a finals de mes. Si durant el setembre, l'índex de matèries primes - commodities - GSCI continuava donant forma a un fort canal baixista, aquesta última setmana ha donat tots els senyals que indiquen un canvi de tendència. 

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Invertir entre dos móns

Són dues les formes essencials per investigar el veritable valor dels actius que s'intercanvien en el món financer. Una és aterradora pels que no són de números, encara que els càlculs no introdueixen integrals ni equacions de segon grau. L'altre, destaca per la seva senzillesa a simple vista, i encara que obté molts bons resultats a curt termini, és obscè creure que tot temps passat tornarà a repetir-se de la mateixa manera.


Més enllà de valorar el que és millor i el que és pitjor, i entrar en una guerra eterna sense sentit, prefereixo copsar els matisos que donen les dues opcions principals d'anàlisi dels mercats financers per entrar "a matar" com a inversor professional.

dijous, 27 d’octubre del 2011

De què se'n riuen les entitats financeres?

A hores d'ara, ministres i presidents de diverses institucions es feliciten mútuament pels acords aconseguits amb l'objectiu de salvar Grècia, l'euro i la unitat d'Europa. És la hora d'obrir el xampany?

Els acords han aconseguit fer somriure a les borses, i els bancs han explotat en verd fluorescent en tots els parquets: 



Tot i que entre d'altres condicions dramàtiques pactades a Brussel·les consta la obligació dels bancs a mantenir un capital - el conegut Core Capital - del 9% del total del patrimoni. Ningú s'ha immutat en que les condicions són dures, i més d'un haurà de pagar els plats trencats de tota aquesta festa.

Els grans titulars del dia

POSITIUS

"Los bancos españoles requieren unos 15.600 millones de capital, 
pero Salgado asegura que no precisan ayudas públicas" 
Expansión

"Les banques françaises ne feront pas appel à l'État"
(Els bancs francesos no demanaran ajudes a l'Estat)
Le Figaro

"Valéry Giscard d'Estaing estime qu''on exagère" 
la gravité de la crise européenne" 
(Valéry Giscard d'Estaing - ex-president de la República francesa -, 
creu que s'exagera la gravetat de la crisis europea)
Le Monde

"Merkel and the Crisis: The Demolition Lady Strikes Again" 
(Merkel i la Crisis: La "dama de demolició" colpeja de nou)
Spiegel


NEUTRES

"EU Forges Greek Bond Deal" 
(La UE forja l'acord dels bons grecs)
The Wall Street Journal


NEGATIUS

"Economic crisis: Europe's rescue plan. This week's summit 
was supposed to put an end to the euro crisis. It hasn't"
(Crisis Econòmica: Pla de rescat europeu. La cimera d'aquesta setmana 
havia de posar fi a la crisi de l'euro. No ha sigut així)
The Economist


DESCONFIATS

"Euro Deal, if Vague, Draws Positive First Reaction" 
(El tractat de l'euro, tot i no ser molt clar, 
perfila una primera reacció positiva)
The New York Times


EUFÒRICS

"Las bolsas cierran eufóricas tras festejar los acuerdos de la UE"
La Vanguardia

"Bulls to stampede Wall Street"
(Estampida de toros a Wall Street)
MarketWatch.com

dimarts, 25 d’octubre del 2011

De Microsoft a Apple

He agafat en préstec el títol d'un llibre que un dia va enamorar als aficionats del marketing: "De Pepsi a Apple". Escrit per John Sculley, aquest explicava el seu pas en l'executiu de dues empreses nord-americanes d'èxit. De una en va sortir per la porta gran, mentre que a l'altre en va ser un dels responsables d'enfonsar-la en l'època més negre de tota la seva història.

Però això eren altres temps. L'època passada de l'Apple del Macintosh, 1984, i vàries dades que han quedat completament eclipsades per les noves versions acompanyades per una "i" de capçalera. Ara Apple torna a ser comparada en moltes conversacions de cafè amb el seu antic i gran competidor: Microsoft. 

La teoria és que actualment tothom parla d'Apple. I el millor de tot, es en un to molt positiu. Gloriosos són tots els discursos del ideòleg o creador Steve Jobs. Genial són tots els productes de gama blanca/grisa que porten una poma incrustada en alguna banda. 

Si Microsoft en el seu moment era una gran i grisa corporació nord-americana, que tots odiàvem perquè el seu màxim responsable era l'home més ric del món, i utilitzava totes les males arts perquè tots funcionéssim en un sistema informàtic de finestres. Ara tots els usuaris s'agenollen davant d'un personatge que en els seus discursos hi va saber posar un to de saviesa, humilitat i llàstima que feia caure la llàgrima al menys pintat de tots. 

Com a colofó final, la mort d'Steve Jobs, ha estat utilitzada molt enginyosament per convertir en "místic" tot el que tingui relació, amb una empresa que com va denominar en un moment Forrest Gump: "Es dedicava a vendre fruita".

Llegendes, discursos magistrals i personatges venerables a part. És veritat que Apple està passant la mà per la cara a Microsoft? És Apple comparable a Microsoft?

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Les finances segons els germans Coen

Fa uns dies, dins d'un cicle de pel.lícules protagonitzades per Paul Newman, van fer-hi encabir un film que no té pèrdua: "El gran salt" ("The Hudsucker Proxy").

Creada pels germans Ethan i Joel Coen, i protagonitzada per Tim Robbins, Paul Newman i Jennifer Jason Leigh, explica el rebombori que genera la caiguda, literal, del fundador i president de l'empresa Hudsucker Proxy desde la planta quaranta-quatre d'un edifici. Quaranta-cinc tenint en compte l'entresòl.

La història, en forma de conte, és realment una història de negocis. La mort del fundador deixa un buit de propietat en l'empresa, ningú ha heretat el paquet d'accions - la majoria - que tenia Waring Hudsucker, i aquestes seran venudes publicament en el mercat bursàtil. Sidney J. Mussburger, un membre del consell de directors, intepretat per Paul Newman, decideix posar en marxa un pla que faci baixar la cotització de les accions perquè el consell de direcció pugui tornar a recomprar l'empresa. Per això busquen un idiota, un titella que puguin manipular, posar-lo de president de la companyia i generi la màxima desconfiança possible dels inversors. Però aquest idiota, representat per Tim Robbins, té una idea: el Hulla Hoop.

És una història de finances, que la fa més increïble quan un la veu respresentada en forma de conte. Si el guió hagués estat escrit per Oliver Stone hauriem trobat un èxit de vendes interpretat per Michael Douglas. Però en mans dels germans Coen trobem una història fantàstica amb excel.lents seqüencies com la que adjunto aquí: una forma esplèndida d'explicar la pujada i baixada dels preus. 
Com valorem les coses?

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Insider Trading: La lliçó de Raj Rajaratnam


La setmana passada dia 13 d'Octubre es va declarar la sentència pel cas de informació privilegiada més gran de la història. Raj Rajaratnam va ser sentenciat a complir 11 anys de presó per haver fet ús indegut d'informació privilegiada mitjançant el seu hedge fund Galleon i aconseguir uns guanys per un total de 63,8 Milions de dòlars.

En un evident intent de preservar la normalitat en la "democràcia" dels mercats, la SEC conjuntament amb l'FBI ha aplicat tots els esforços, fins a la recopilació de 10 milions de documents s'han aportat per aquest cas, per mantenir l'ordre en unes borses que bé es mereixen una bona crítica. Després de les polítiques nefastes, o quasi inexistents, en la història recent dels grans desajustos financers com el procés de caiguda de Bear Stearns o les polítiques irregulars de l'asseguradora AIG, l'arrest i presó del gestor del hedge fund Galleon s'ha rebut com una alenada d'aire fresc en el mercat minorista de petits inversors.

La preservació de l'homogènia distribució de la informació en els mercats financers és una obligació de facto per preservar el que s'anomena el mercat perfecte més gran del món. En aquest, tot participant ha de disposar de les mateixes eïnes i dades per poder actuar amb els mateixos drets sense importar el volum ni la categoria. Per tant, que una persona faci ús del que encara no sap la resta del mercat el fa destructor d'aquesta harmonia.

Seguint aquesta premissa, als Estats Units, el no compliment d'aquest principis són perseguits per les autoritats federals (l'FBI) conjuntament amb la Comissió del Mercat de Valors (la SEC). A Espanya, el seu equivalent són la CNMV i la Guàrdia Civil.


diumenge, 16 d’octubre del 2011

Inversió Contrària: Invertir? Ara?

La filosofia d'inversió contrària és perillosa. Significa ser el més espavilat de la classe. El més punyetero, per davant de la resta dels alumnes, i saber-se encarar al professor per demostrar que s'està equivocant.

Si la inversió en tendència és seguir tots els indicadors per saber el que fa la multitud i apuntar-se al carro, el seguiment de la inversió contrària és emmerdar-se en el pessimisme del moment i de tots els estadístics per posar-se xulo i dir clar i alt: "no estamos tan mal".

Ahir varem tenir actes públics d'angoixa i pessimisme: Manifestacions arreu del planeta en contra del sistema establert. Interessant que en anglès es denominin "demonstrations", ja que això són: demostracions de rebuig. Als mitjans de comunicació tot són reportatges sobre finances, debats sobre ocupació. Fins i tot les àvies parlen de borsa! 

Aquest és el nostre escenari de referència per fer les inversions corresponents.

Un dels consells rebuts per part d'inversors experimentats és el de plantejar-se la inversió com un carronyer a la recerca de moribunds. "Els inversors hem de buscar sang, i com més millor". Per tant, hem de fer una extensa recerca de portades de diari que demostrin que l'estat, el continent sencer, s'enfonsa en la misèria. Números que ens llistin les multituds desocupades. Conclusió, hem de confirmar que no podem estar pitjor. Per això les coses milloraran. És el moment de comprar.

Per suposat, dit això, dóna la sensació que només busco les desgràcies per fer-ne els meus anàlisi de "pacotilla" en un blog de cap de setmana. No és la meva intenció. Jo considero que aquests estats d'excepció són molt bons per la societat. Són moments per plantejar-nos les coses, fer reformes i canviar el que no ha funcionat fins ara. Una persona s'ho planteja TOT quan les coses no li funcionen. No he vist mai un milionari en la seva casa particular de la Toscana envoltat de vinyes plantejant-se perquè els lloguers dels pisos estan tant alts. En canvi, de la misèria en surt la reflexió per saber com s'ha arribat fins allà. I hi ha dues manera de sortir-ne: endavant o caure del tot.

Els països, les economies, com les persones, funcionen de la mateixa manera. O anem a millor o no anem enlloc.


diumenge, 9 d’octubre del 2011

Perquè ni a les borses els hi agraden els bancs (i menys, els banquers)

Si la mala fama l'han tingut sempre per tenir poder i diners. Manegar la circulació de la riquesa nacional i tenir el suport del govern en èpoques de crisi. Ara els bancs també formen part del sector més menyspreat en les borses internacionals. Angleses, franceses, americanes o espanyoles cap entitat financera està exempta de tenir un capital menyspreat pels inversors. Per molt que diguin els experts, que els preus de les accions són barates, també és veritat que són empreses que els costarà molt tornar a ser ben valorades.

Però quins són els motius perquè el mercat a perdut l'enamorament en el sector bancari?

- Valoracions. Són una font de sorpreses en la seva valoració. No són una empresa normal, sinó que són empreses que fan diners. Literalment, ho poden fer. I així mateix, la seva comptabilitat imaginativa ajuda a demostrar que tenen ingressos allà on en futur seran pèrdues milionàries. Un exemple: Dexia. Aquesta setmana s'anunciava la situació precaria en que es troba aquesta entitat, tot i haver passat els test de stress als que s'havia posat la comunitat financera. Simplement, s'havia "mal valorat".

- Fusions i adquisicions. Qualsevol banc està en situació de fer una reestructuració bancaria. I aquesta sorpresa agafa desprevingut a qualsevol inversor. Tant si és per la banda de l'accionista d'entitats petites absorbides - el peix petit -, o si es tracta d'accionistes de peixos grans. Els peixets absorbits a vegades també hi guanyen, com els grans en algunes ocasions poden patir una indigestió.

Tenint en compte això, qui vol mantenir una cartera d'accions i conservar-les durant molts d'anys, quan es tracta d'empreses que no paren de donar "sustos" en els mercats?

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Fòrum de Debats de Vic: Santiago Niño-Becerra i el seu model de la crisi

Ahir vaig tenir ocasió d'assistir a una conferència del doctor en economia Santiago Niño Becerra en el marc del Fòrum de Debats de Vic, a l'auditori de l'antiga Caixa de Manlleu de la Rambla Hospital.

La meva preparació era poca davant de l'esdeveniment, ja que no havia llegit el seu llibre: "El crash del 2010", ni tampoc els articles suficients com per poder-me fer una idea del que m'esperava. Potser també era una sort ja que m'estalviava tots els prejudicis que podia tenir sobre el personatge en qüestió i em feia un invitat neutre del seu discurs.

Partint de la base que es tractava d'un fòrum de debats, el discurs del professor va durar una mitja hora com havia promès, i el va precedir una llarga tanda de preguntes fetes pels assistents.

L'explicació del professor es va basar en el creixement de les nacions. Utilitzant sempre el producte interior brut - el PIB - com a indicador del creixement de les nacions per excel·lència.

Històricament, segons ell, el creixement ha persistit des dels anys cinquanta gràcies a les mesures econòmiques elegides, després de la gran depressió, basades en l'expansió del crèdit internacional. Crèdit, referint-se a la generació i increment del deute - que és la suma del crèdit corresponent a les families, a les empreses, als bancs, etc....

Després d'un llarg període d'expansió, hem arribat on som ara: un punt on el model es contrau. El crèdit s'ha inflat fins arribar a un extrem on el model s'ha exhaurit. Aquí hi hem arribat per la via del consum en excés, i per tant una utilització extrema del crèdit internacional.
La gran capacitat de producció, la mà d'obra fruit del baby boom de després de guerres, s'ha aconseguit ocupar i encabir en aquest tipus de model.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Darth Vader encara no ha cobrat!

Segons un article de la pàgina TechDirt les males passades de la "comptabilitat creativa" no perdonen a ningú. Ni a la mà dreta de l'emperador de la galàxia Darth Vader.

No és el personatge sinó l'actor que l'interpretava que espera encara que li abonin el plus per beneficis de la distribució de la tercera pel.lícula de la saga; "El retorn del jedi" (jedaaaaai, en anglès). Per què no hi han beneficis!

La pel.lícula Star Wars Episode VI: Return of the Jedi, es va estrenar l'any 1983, i és considerada la quinzena pel.lícula en recaptació de la història, recollint en el seu moment un total de 475 Milions de dòlars. Tot i així, les tècniques comptables i empresarials de la indústria cinematogràfica han fet que personatges com David Prowse, qui personificava el terrible jedi corromput pel cantó fosc de la força, no hagi cobrat el corresponent percentatge sobre beneficis que figurava en una clàusula del seu contracte.

LucasFilm, la productora al càrrec de la saga i recaptadora dels beneficis, ha informat a l'actor en vàries ocasions que la pel.lícula continua en pèrdues després d'anys de la seva primera presentació en públic. Això és degut a que la pel.lícula, tal com es fa en la indústria cinematogràfica de Hollywood, es va constituir en el seu moment com una empresa totalment independent de la gran productora de George Lucas, i és un dels motius pels quals després de 30 anys encara no hagi tingut resultats positius. 

El film té una font d'ingressos basada en la distribució a sales de cinema, venda de vídeos, DVDs i merchandising variat, però en canvi, ha de pagar per un conjunt de drets (caríssims) de distribució, de lloguer, etc... a la casa gran; LucasFilm. Això fa que s'hagi mantingut en pèrdues des de que es va estrenar en la cartellera.

I és molt possible que continuï per molt més temps en aquesta situació, ja que les despeses de digitalització, la transformació del 2D al 3D i altres petites variacions del llargmetratge aniran sempre a càrrec de l'empresa constituïda expressament per a la pel.lícula.

Generació de pèrdues fictícies en un projecte d'èxit com aquest ajuden a les productores a evitar pagar actors amb contractes amb clàusules d'aquest estil, com també estalviar-se impostos. A més, transferir els diners d'un cantó a l'altre és la millor manera de despistar inspectors i aconseguir la confusió comptable.

L'últim recurs dels propis actors es querellar-se contra les productores per aquesta enganyifa encara que sigui enfrontar-se contra gegants de la indústria. Pot semblar tot un repte, però en aquest cas hem de tenir en compte que estem parlant de Darth Vader!

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Stock Ideas. Gràcies Google

Recordo encara quan els que experimentàvem amb les possibilitats de Internet, la aparició de Google ens va simplificar les idees.

A principis de mil·lenni tots teniem associada la recerca de paraules per la xarxa amb els portals carregats d'informació, molts serveis que no s'utilitzaven, publicitat a grapats i finestres emergents per totes bandes. Google, al contrari de Yahoo, Altavista, Lycos, Excite... era una pàgina amb un títol enginyós i una barra de recerca. Un únic servei que funcionava fantàsticament bé. Anys més tard, el cercador s'ha equipat amb tot tipus de serveis que com l'original, són genials.

Google Finance és un dels serveis de la companyia on s'amaga una petita joia: l'Stock Screener.

La opció Stock Screener fa les meravelles del cercador d'accions aficionat. A diferència de MorningStar, Bloomberg o altres aplicacions de pagament que requereixen coneixements de nivell avançat; Google ens posa al nostre abast una aplicació integrada de recerca d'accions - cotitzades, això si, a Estats Units -, i ens les permet filtrar per varies característiques.


dimecres, 28 de setembre del 2011

L'art culinari o l'art d'enganyar-se

Avui parlaré de cuina. 
Perquè és dimecres, perquè hi ha gana i perquè val la pena fer una petita pausa per dedicar-la al gran món de la gastronomia, i en concret, el mètode culinari.

Endinsar-se entre fogons és un dels processos creatius que, cada cop més, s'ha posat de moda. És una necessitat de primer grau, però per una gran majoria és un bon passatemps que omple moltes hores. Només s'ha de veure la graella televisiva la quantitat de minuts especialitzats en aquesta matèria. Més que programes on s'explica, pas per pas, la fabricació d'un plat, hi han també sèries, concursos, documentals de viatges. Un no pot evitar pensar que el nostre paladar s'ha aburgesat amb el temps.

dilluns, 26 de setembre del 2011

La Gran Desil.lusió: Anàlisi Global dels Mercats Financers

És difícil posar-se en situació amb tantes dades i tan variades. La premsa no hi ajuda, i encara menys tot el soroll diari que generen notícies al minut, twitters actualitzats al moment i algun o altre comentari de bar que ens desconcentra de l'enfocament centrat i serè del panorama global dels mercats financers.

És hora d'agafar un conjunt de dades econòmiques, tranquil.lament, i analitzar-les. Sigui per prendre una decisió a l'hora d'invertir, o per ser conscients del moment econòmic que estem vivint, però per sobre de tot això: per tenir una bona opinió pròpia quan ens parlin de finances.

VALORS:

Avui l'anàlisi el reservo per quatre àmbits diferenciats: la volatilitat dels mercats d'acions cotitzades (l'índex VIX), les accions empresarials nord-americanes (Standard & Poor's 500), els preus de les matèries primes (l'índex S&P GSCI), i finalment la rendibilitat del deute del tresor nord-americà (el rendiment del 30 Year T-Bond).

dissabte, 24 de setembre del 2011

Un resum ràpid de la operació TWIST

Adjunto la meva petita aportació, en format d'esquema, a la quantitat de comentaris que s'han fet sobre la operació "Twist" que ha posat en marxa la Reserva Federal dels Estats Units, i que va donar a conèixer a la opinió pública dimecres passat 21 de Setembre del 2011. 

L'objectiu primari d'aquesta operació és la d'estabilitzar els preus del deute a llarg termini - el més volàtil - del Tresor nord-americà mitjançant la compra directa d'aquests actius. Per finançar-se es valdrà de la  venda del deute a curt termini. 

N'hi ha qui en dirien "Switch", d'altres un "Roll-Over". Diguin el que diguin, aquesta decisió no ha agradat a quasi ningú:




Per més informació sobre el tema, la pàgina web de la Reserva Federal posa a la disposició del públic un enllaç de respostes freqüentment comentades (FAQ)

dimarts, 20 de setembre del 2011

Know - How: Primers apunts per començar a invertir

Aquest post és com una petita pinzellada a com enfocar el procés d'inversió abans de posar els estalvis, que han costat molt de guanyar, fora de control.

Un conegut fa uns dies que em va comentar que s'havia decidit a invertir els seus estalvis en un valor del mercat espanyol. Basant-se en uns comentaris que havien fet, per internet, tenia la certesa que la jugada era segura ja que el comportament del preu del valor sempre era igual. Així, seguint el camí històric estipulat era impossible fallar. Al cap d'un any ja se sentiria satisfet si amb una inversió inicial de 10.000 Euros, en podia obtenir 2.000 Euros de benefici.

No em semblava malament la quantitat de fonaments que em donava per creure en la seva "aposta", però no era el meu tipus de procediment.

Obtenir 2.000 Euros com a benefici sobre una inversió de 10.000 Euros significa un guany d'un 20% a l'any. Els bancs ofereixen actualment dipòsits a 1 any de termini per un tipus d'interès del 2% - com a màxim. És agosarat que a borsa, invertint només a un valor i basant-nos només en rumors bursàtils, puguem arribar obtenir una rendibilitat del 20% sobre la nostra inversió inicial.

Difícil però cert. Aconseguir beneficis a través dels mercats bursàtils és més complicat que un pensa, i una major rendibilitat a llarg termini suposa molt més esforç i capacitació que un simple repicar de dits.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Eurobons, Europa, Alemanya i quatre col.legues més

Aquesta setmana s'ha caracteritzat per l'aparició de moltes promeses econòmiques per acabar en un punt mort. Com cada setmana. Ja ho deien els Roxy Music: "The Same Old Scene".

El que ofen a la massa no és la descompensació entre països. Si hi ha països de la Unió Monetària Europea que no estan d'acord en afavorir les ajudes a Grècia ho fan sobre el dret que té cada nació de decidir a qui destinar i confiar els seus ingressos. Se'ls reconeix aquest dret, més encara, quan el veí és un país amb una màniga molt ample i una generositat infinita davant de les despeses.

El que ofen al mercat, és la intransigència de Alemanya a l'emissió de bons europeus.

Alemanya és un gran país, amb recursos i gent molt treballadora, sistemàtica i disciplinada. Això són característiques que han propiciat el bon rumb del país, com el creixement fort i robust del que ha gaudit durant tant de temps. Però el creixement de la Unió Europea ha ajudat en gran mesura el creixement alemany. No és la causa de l'origen, però tant l'abolició de fronteres entre els mercats dels països europeus, com la monetització del territori a través de la denominada "zona euro" va ajudar a donar uns avantatges al país alemany.


dimarts, 13 de setembre del 2011

Resum ràpid de les borses europees: vermell


El resum és ràpid.

Quan a la premsa indiquen que les borses es tenyeixen de vermell, tot el continent ho fa. Literalment.

Adjunto la imatge que ho reflexa de la millor manera possible. Les dades són extretes de Bloomberg, de tots els mercats cotitzats del continent. Des de l'IBEX-35 fins a Xipre.

Ara que ja he après a dominar l'eina, espero anar molt més ràpid a pujar gràfiques d'aquestes característiques.
Espero que agradi. Salut!

dimecres, 7 de setembre del 2011

Accions barates i Hewlett Packard Co.

Fa uns dies vaig tornar a reemprendre els llibres sobre anàlisis d’accions des de la perspectiva de negoci. El que s’anomena anàlisis fonamental. 

Val la pena comentar aquest petit canvi d’enfocament, ja que si fins ara em centrava només en l’anàlisis tècnic de les gràfiques de cotitzacions de les accions, ara intentaré combinar-ho amb el concepte d’empresa, l’evolució i qualitat de les vendes, i els punts fonamentals del negoci. 

Fa molt de temps que havia deixat aquesta vesant del sector de la inversió, però després d’uns quants intents fallits d’especulacions basades en l’anàlisis tècnic, he decidit tornar a reemprendre l’essència de l’esperit inversor. 

A partir d’aquest petit gir de “bases”, he començat a desconfiar sobre la idea generalitzada del dia d’avui:

Fa una setmana que hem recuperat el ritme de pujades/baixades constants dels mercats bursàtils i una alt grau de volatilitat de preus. I davant d’aquests fets el comentari de moda és: “hem de comprar accions perquè són barates”. 

Un dia els polítics diuen una cosa, els comentaristes una altra, els economistes “especialitzats” opinen que s’han de fer canvis estructurals, l’FMI fa un rating favorable a les condicions econòmiques del país “X”, i les agències de rating valoren nefastament mig planeta. I en funció dels moviments, altament volàtils dels mercats, ens diuen que hem de comprar accions perquè són barates. Barates respecte què???

dilluns, 5 de setembre del 2011

El menjar com a inversió - En defensa de l'especulador

No m’imaginava que el pròxim post al blog fos sobre matèries primes. Feia dies que no posava el peu en aquests mercats ni que mirava cap cotització fins que entre ahir i avui he vist diversos tweets informant-me d’un reportatge original del der Spiegel  títulat: “El hambre cotiza en bolsa”.

La traducció en castellà la ha fet el diari “El País” i és l’article que m’han esmentat perquè em posés en marxa per escriure aquest post, vestir-me amb l’americana habitual d’advocat del diable, i sentir la necessitat expressa de defensar el protagonista del reportatge: “el mercat de futurs de matèries primes”.

El meu no és un paper fàcil. És més popular ser l’atacant a la massa especuladora. Fer un reportatge atacant a la maliciosa massa etèria d’especuladors, és jugar amb una avantatge extraordinària, i més encara si es fa des d’un rotatitu tan esplèndid com és el “der Spiegel”. Defensar els “dolents de la pel.lícula” des d’un petit blog d’inversions és més complicat.

Però ho faré de la millor forma possible.


dimarts, 30 d’agost del 2011

Inversió a llarg termini en l'Ibex-35

Les rondalles bursàtils sempre recomanen al bon inversor que el millor que pot fer, durant l'estiu, és desaparèixer. Fer un bon viatge i oblidar-se durant una bona temporada de les inversions. Des del punt de vista d'inversor tècnic i amb una bona visió panoràmica de la situació, la gràfica de cotitzacions de l'Ibex-35 s'ha passejat en direcció al precipici. La caiguda final, i la més acusada de totes, ha estat durant el mes d'agost - el millor dia per deixar les inversions i agafar el primer avió direcció a Hawaii.



dissabte, 20 d’agost del 2011

Guia per idiotes de la rebaixa de qualificació de S&P

No ho expliqui, demostri-ho amb una imatge.
Adjunto la "Guia per idiotes de la rebaixa de qualificació del S&P" publicat a la pàgina de Visible:


dijous, 18 d’agost del 2011

Recessió? Indicadors positius: subhastes d'art contemporani

Tres setmanes posteriors a la fallida de Lehman Brothers el món de l'art va tenir la seva caiguda particular: la subhasta de Sotheby's no va aconseguir col.locar per sobre dels preus estipulats un conjunt d'obres d'artistes contemporanis.

El fet més rellevant és que les obres exposades, a la venda, aquella nit eren d'autors actuals. No artistes clàssics. Les obres d'aquests últims sempre tenen un nínxol de mercat sobretot entre museus. Tenen una demanda molt més àmplia que les obres d'artistes contemporanis i el seu preu, per suposat, és molt menys volàtil.

Que un artista contemporani no trobés un enamorat en la seva obra en una subhasta nocturna indicava que la gran classe alta de Nova York no tenia el mínim interès d'arriscar-se mentre tot el sector financer es desplomava i l'entorn econòmic era molt incert.


dissabte, 13 d’agost del 2011

Les mateixes receptes bursàtils del 1929 en el s. XXI

L'objectiu de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), a finals de la setmana, ha estat evitar desastres majors en la cotització de preus del mercat de valors. Per fer-ho ha aplicat la mateixa recepta que els seus omònims Italians i Belgues: prohibir posicions curtes en valors bancaris.

Tenint en compte que la banca és el sector de més pes en la major part de mercats - pensem en Santander o BBVA a Espanya -, són els sentiments baixistes respecte aquests valors que fan baixar la resta de preus.

No només els petits venen accions que ja tenen, sinó que fons d'inversió, grans Hedge Funds i diverses banques d'inversió nord-americana prenen posicions curtes. És a dir, venen unes accions que no tenen per comprar-les més tard a un preu molt més baix. L'interès d'aquestes posicions és la baixa dels preus per així treure'n un benefici.

La CNMV va decidir aquest divendres, com a millor manera de protegir el mercat baixista i fer que tornés el parquet al color verd, va prohibir les operacions curtes posant un fre al lliure mercat. En definitiva, l'entitat reguladora va canviar les normes del joc a mig partit per poder protegir el petit inversor.

Encara que no deixa de ser molt ben intencionada la normativa aplicada, sobretot pel meu cas de petit inversor, això deixa en punts suspensius el mercat ja que un dia o altra aquesta norma s'haurà de treure, i el mercat tornarà a fluctuar com li doni la gana.

Aquesta decisió recorda bastant al pànic del dijous 24 d'Octubre de 1929, quan es diu que després de reflexionar sobre la situació els grans banquers de Nova York es van reunir per estabilitzar el mercat que havia passat de vermell a l'estat de pànic. Van prendre, com la CNMV, la decisió de fer pujar els preus "artificialment". Com? Reflexar una situació de normalitat a través de la compra d'accions. A la una i mitja del migdia Richard Whitney, el vice-president de la borsa va fer acte de presència al parquet de la borsa de Nova York:

"Mentre avançava per entre la densa multitud Whitney apareixia complaent i confiat - algú més tard va qualificar les seves maneres d'elegants - [...] Va oferir comprar 10.000 accions de Steen a 205. Aquest era el preu de la última venda, i les ofertes corrents anteriors eren bastants enters inferiors. En una operació totalment exempta de reticències comercials, va adquirir 200 accions i va cedir la resta de la comanda als especialistes. Whitney va seguir visitant els corros donant ordres similars en altres quinze o vint valors.
El sostén era allà. Era obvi que els banquers s'havien decidit a intervenir. L'efecte va ser elèctric. La por es va evaporar i va cedir la plaça a la preocupació de que no es frustrés la millora. Naturalment, els preus van saltar amb la fletxa a l'alça."

El crash de 1929 - John Kenneth Galbraith

dimecres, 10 d’agost del 2011

La decisió més valenta de l'agència S&Ps

Ni un guionista dels millors culebrons de la televisió, si és que n’hi ha algun de bo, hauria pogut una escriure història com aquesta.

S&P's, Moody’s i Fitch, eren fins la setmana passada el “trio calavera” de les agències de rating. Elles dictaminaven la qualitat de les accions bursàtils de les empreses cotitzades, la credibilitat/fiabilitat de pagament dels bons, obligacions com també del deute soberà dels països.


Les decisions d’aquestes agències fins fa molt poc era un tema que preocupava principalment a inversors, però amb la valoració negativa del deute de països – sobretot a nivell europeu, com a Grècia -, ha ajudat a llençar a l’estrellat aquestes agències.

Tot i que no utilitzen els mateixos indicadors ni criteris per fer les valoracions, la opinió de les tres sempre ha estat bastant similar, i el retard entre una i les altres en el moment de comunicar les “desqualificacions” era sempre qüestió de dies.

Però això es va acabar avui farà cinc dies, quan S&P's va decidir rebaixar la nota dels Estats Units.
Aquí es va acabar el consens del trio, per una banda. Per l’altre, S&P's ha fet caure en desgràcia l’amor que sempre havien profesat els nord-americans per aquestes agències.

Això s’ha traduït en milers d’articles de premsa i en comentaris a pàgines d’Internet. Un d’entre tants a fer el comentari de rigor va ser el gestor de fons Dan Alpert, que va deixar un article a un dels blogs de referència, The Big Picture, titulat: “S&P's ha mossegat la mà que l’alimenta”. D’altres han anat més lluny, com Nate Silver comentarista de la web del New York Times, on ha omplert tot un escrit d’estudis estadístics per tractar de tontos – “sucker” en anglès – a tots els que invertissin segons les valoracions de S&P's, i afirmar que l’inversor intel.ligent és el que mai ha tingut en compte les referències de l’agència de rating propietat de la McGraw Hill.

Sigui com sigui, això s’ha convertit en una guerra oberta on fins i tot el gran inversor dels nostres temps, Warren Buffett, ha decidit prendre-hi partit dient que la valoració al deute del Tresor americà no es mereix una AAA sinó una AAAA – vaja, que si estiguéssim a classe de parvulitus no seria excel.lent, sinó un super-excel.lent.

Malgrat les meves objeccions en les declaracions de Mr. Buffett , veig que tant ell com molts nord-americans tenen en molt bona estima el seu país, i en el cas particular d’en Warren, em fa intuir que l’agència Moody’s no seguirà el camí que va obrir Standard & Poor’s la setmana passada, ja que ell n’és un dels principals accionistes.



Com un bon culebró, hi havien uns enamorats i hi ha hagut un desamor, però també hi ha el testimoni d’aquesta situació; i és el mercat. La borsa, després de la rebaixa del rating del divendres ha decidit aquesta setmana cotitzar a la baixa – i quina baixada! Res millor que per demostrar una situació evident: l’economia no rutlla. Ni a Europa, ni als Estats Units. I encara que escriguin molts articles, per molt que es queixin, i per moltes A’s que afegeixin al títol, es queden amb el que tenen; una situació molt complicada.

Jo, de moment, també crec que és el moment de canviar la nota dels Estats Units, i ho faré segons la reforma educativa catalana, li posaré un “Presenta Dificultats”.

dilluns, 8 d’agost del 2011

Els "altres" inversors

No hi ha cap error en la pantalla. No intenti ajustar la imatge. Ells controlen ara la transmissió. Controlen la visió vertical. I la visió hortizontal. Poden introduïr 1.000 operacions en un segon, o eixamplar un petit moviment fins cobrir tota la pantalla. A partir d'ara, segui tranquilament i ells controlarant tot el que vegi. Està a punt de participar en una gran aventura. Està a punt d'experimentar el misteri i l'horror que s'extent des del més profund de la ment fins els límits dels mercats financers.

Els hi faré una pregunta senzilla. Molt ràpida de contestar. La resposta en una paraula. La pregunta: Qui controla els mercats bursàtils?

Endavant, aventuri's! Posi un nom en l'espai buit. No li demanem detalls, ni tan sols la descripció d’un procediment amb cara i ulls, només senyalar amb el dit qui controla els mercats financers internacionals. Aventuri’s a senyalar l’autor que mou magistralment, des de l’ombra, tots aquells dígits que es desplacen sense parar en milers de pantalles del món.

Ja està a punt? Ho ha trobat? Provem plegats de trobar la solució:


divendres, 29 de juliol del 2011

La volatilitat de l'IBEX-35 i TV3

Atenció amb TV3 i el seu resum diari de finances després del telenotícies vespre. Els seus comentaris són tant breus com confusos.

La meva preocupació va tenir origen ahir mateix quan en el resum de variacions dels index bursàtils, on només plasmen la variació de l'IBEX-35 i el DOW JONES 50 en pantalla, el comentarista va dir que la borsa espanyola "ha tingut poques variacions i només ha baixat un 0.14%".

Correcte. Ni una mentida. El mateix es pot aplicar a la variació de l'index a dia d'avui, que la variació respecte el dia d'ahir ha estat només del 0,27%.

Seria interessant, sense demanar una explicació de 10 minuts, que en el comentari haguessin afegit un petita observació sobre la gran volatilitat de preus, i que en resum, havia estat una jornada moguda. En alguns moments del dia moltes accions havien arribat a perdre més del 2% i en d'altres moments només patien una petita variació respecte el dia anterior.

Avui mateix, els mercats han obert amb pèrdues de un 1,5%. La notícia d'eleccions anticipades ha disparat TOTS els mercats. L'alegria ha durat fins que Estats Units ha presentat el PIB del últim trimestre, amb un creixement per sota de l'estimat. La baixada ha estat d'un 0,77% en el cas de l'Ibex. Finalment, els ànims han tornat a "puestu", i els preus s'han quedat amb un petit 0,27% respecte el dia d'ahir.



Per molts analistes/inversors/traders/gestors de fons o jubilats que passen el dia invertint aquesta setmana ha estat una setmana d'infart per l'alta volatilitat dels preus. No són dies gens tranquils. El cúmul d'informació que es va destapant en el mercat, i que sembla ser rellevant per la formació dels preus, fa que es canviïn posicions amb molta més velocitat i volum del que estem acostumats. I com a consell personal, en aquestes ocasions val la pena mirar el mercat des de la perspectiva, i mantenir posicions a llarg termini; comprar accions que donin dividends, algun fons d'inversió, mantenir efectiu si és necessari, i fer una operativa assenyada de futurs, CDS o opcions.

Estic convençut que avui a la televisió també ens oferiran el resum diari dels mercats. Segur que ha estat un dia sense canvis importants.

dijous, 14 de juliol del 2011

FreeRisk: L'intent de renovació de les agències de rating

Fa més de 3 anys, quan va esclatar la crisis financera actual, a la que es va posar l'etiqueta de "Credit Crunch", va ser quan es va posar en dubte per primera vegada l'activitat de les agències de rating. Es va qüestionar el pes que havien agafat aquestes agències, i els seus anàlisis de tota la gamma d'actius financers del mercat, en la presa de decisions de molts inversors, tant privats com institucionals.

Una llarga llista d'anàlisis no eren correctes - sobretot de productes de deute -, i la nota amb la que havien qualificat els productes no reflexaven l'alt risc, en origen, que tenien. En part, la valoració errònia es debia a la gran habilitat de molts gestors financers que treballaven per les companyies emissores dels actius valorats. En atres casos, la "mala" qualificació procedia dels mètodes de les agències de rating: puntuacions realitzades, per una banda, sobre una base de càlcul, però també afegint un punt de vista subjectiu. Un canvi de rating d'algun bo o acció podia ser perfectament realitzat perquè el vent canviava de direcció.
Han passat uns anys des d'aquesta situació incòmode però la confiança absoluta de la comunitat financera internacional amb les agències de ratig sembla ser que és la mateixa i els núvols negres d'aquella situació ja han marxat.

Avui, just acabava d'arribar de viatge quan m'he trobat amb un panorama financer inquietant: la dependència absoluta en la publicació dels informes i qualificacions de les agències del deute soberà. Com una colla d'alumnes esperant que pengin les notes a la cartellera de la sala principal de la faultat, en dues setmanes els grans moviments que han experimentat les borses ha estat bàsicament per les decisions d'aquestes agències.

Obviament, la dependència dels grans actors dels mercats s'explica a través de la funció que tenen les agències. Les seves publicacions i notes són un molt bon llibre de ruta per a qualsevol inversor. Amb una simple qualificació, una AAA, aa-, Aaa... indiquen el risc que té un bo o obligació, i quin és el tipu d'interès adequat a pagar. Seleccionen quins són els actius bons i quins no. Quins emissor té totes les probabilitats de declarar-se inolvent, i quin pot tenir una bona projecció futura.

Una empresa podria dedicar un departament sencer a valorar els actius, gastar-se milions en personal qualificat i en tecnologia dedicada a fer càlculs. En canvi, per altre banda, és molt més senzill confiar en els serveis d'una agència d'aquestes característiques que fa la feina. 

Això si, aquestes agències son l'equivalent del McDonald's en el món de la inversió: realitzen un veritable treball a l'engròs de l'anàlisis financer. El que Warren Buffett predica que hauria de fer tot bon inversor.

Fa uns anys vaig fixar-me en un article de la revista Wired sobre una pàgina web que volia emular molts dels serveis d'aquestes agències en una pàgina web: la Freerisk.org.

La idea era agafar les dades d'origen en format XBRL del servidor de la SEC. És a dir, les dades dels estats financers que presenten trimestralment/anualment les empreses sobre la seva activitat en el regulador nord-americà. I aquestes, combinar-les amb un servidor equipat amb càlculs automàtics de predicció de insolvència, tests de confiança, i stress-tests a la carta. D'aquesta manera un particular podria entrar i escollir la empresa per analitzar.

L'ús d'aquest sistema ajudaria a un inversor individual a obtenir quasi la mateixa informació quantitativa que la que dóna una agència de rating, evitant subterfugis, personalitzacions i subjectivitats lligades a la personalitat de l'agència de rating de torn.

La part negativa d'aquesta proposta és que es va gestar en el 2009. Ara, a 2011, aquesta pàgina web continua en estat vegetatiu, sense cap tipus de renovació. És més, sembla que van deixar de fer progressos quan la premsa van deixar parlar d'ells - els autors són Jasper Endersen i Toby Segaran, programadors/informàtics els dos.

Les meves esperances en la independència financera estava posada en aquest tipus d'aplicacions de lliure accés. Ja que, si han dedicat els esforços a un llarg llistat de software lliure de diverses característiques, com també al desenvolupament de software de charting, per què no hi ha aplicacions lliures que es puguin destinar a aquests propòsits?

Actualment estic a la recerca de més aplicacions d'aquest tipus, que intentin posar fre al oligopoli del trio d'agències de rating, i que puguin calmar una mica l'ambient dels organismes polítics de Brusel.les. Així, tant ells com tots els inversors puguem respirar una mica tranquils i oblidar-nos tots de tants canvis de notes.

dimarts, 21 de juny del 2011

LA INVERSIÓ EUROPEA

Centrant-me exclusivament en estratègies d’inversió he començat a dubtar dels meus procediments. La discrecionalitat no funciona. O més aviat, no em funciona.

Quan parlo de discrecionalitat, em refereixo a la situació de: “Oh! Avui en el diari X diuen que les accions d’una empresa meravellosa estan a punt de pujar de valor”. Jo m’ho crec a mitges i l’analitzo amb atenció - sigui per gràfics o utilitzant un mètode fonamental bastant precari -, i després, si m’enamoro de les accions les compro.

I així dia rere dia apunto el dit al cel, comprovo d’on ve l’aire i faig alguna cosa.

Però això no funciona. Per un treballador a temps complet, sense un servei contractat especialitzat d’informació continua, per molt charting que faci o analitzi sector per sector, no puc perdre hores buscant i buscant accions, per trobar només UNA empresa que tingui accions cotitzant a un preu bastant interessant per fer-ne la compra.

Diuen que l’anàlisi tècnic evita aquestes complicacions de detallisme. Que un no li fa falta centrar-se en gaires dades per tal d’elegir l’empresa perfecte per invertir. Però si es treballa amb uns paràmetres bastant acotats i la idea és no quedar-se amb la primera empresa que es troba, si que s’ha de perdre molt de temps buscant, analitzant preus, acumulacions, volums, tendències...

L’altra opció és contractar un bon paquet de software, implementar-lo a l’ordinador, i que busqui diària i automàticament totes les cotitzacions que compleixin els paràmetres que jo indiqui en una taula mestre. No és una idea descabellada, i per suposat, segur que molts especuladors treballen utilitzant aquesta via.
Per dos motius aquesta via no m’interessa: una dependència massa directe en robots i en la teoria directe que els mercats només es basen en dates històriques. Fent-ho a mà, sempre tens la última opció de dir si vols o no vols invertir – amb un toc purament artesanal.

He optat per una tercer alternativa més barata, però que no deixa de ser ambiciosa: fer de George Soros.

Qui li diu fer de “Soros” també pot dir fer de gestor de fons globals. Però dir-li Soros, a part de ser més guai, per mi és un bon referent de gestor de Hedge Fund Macro.

Un altra avantatge de posar-li nom a l’estratègia també és el fet de tenir una guia d’inversió. Si els paràmetres són la tàctica per a la especulació, el sistema “Soros” és el marc dintre on s’ha de buscar les inversions.

La moral de l’inversor és..... bé, vaja.... és.....

Considero que he posat en una frase dues paraules que no lliguen per enlloc. En realitat, com a inversor/especulador s’han de vorejar els temporals. I en aquests moments davant de crisis, incerteses, grups polítics enfrontats, sindicats emprenyats, grups que posen en dubte el sistema establert, etc... un no pot quedar-se indiferent, ha de negociar!!!

Doncs som-hi. Estratègia de temporada: negociar amb derivats financers de grans mercats europeus, tenint en compte la importància de la seva naturalesa financera. És a dir, com més abstractes, més lluny de l’activitat empresarial, i més relacionats amb els indicador financers molt millor. Per aquesta estratègia he seleccionat :

- Futurs sobre bons nocionals Alemanys

- Futurs sobre Eurostoxx.

- Futurs sobre Euro-Dólar.

- Futurs sobre l’Or – molt important pel seu gran caràcter de divisa refugi.

- Futur sobre el petroli – més important encara per ser referència de matèries primes.

- I el futur de l’Ibex – no podem abandonar mai la pàtria....

La part més difícil ve després, quan s’han de fer els càlculs necessaris de risc, diferencials que tinguin grans possibilitats de beneficis i poques de risc, i com sempre un bon nivell de cobertura.

El pròxim objectiu és fer una bona llista de correlacions entre indicadors i els possibles diferencials – spreads – a negociar amb aquesta estratègia.