A hores d'ara, ministres i presidents de diverses institucions es feliciten mútuament pels acords aconseguits amb l'objectiu de salvar Grècia, l'euro i la unitat d'Europa. És la hora d'obrir el xampany?
Els acords han aconseguit fer somriure a les borses, i els bancs han explotat en verd fluorescent en tots els parquets:
Tot i que entre d'altres condicions dramàtiques pactades a Brussel·les consta la obligació dels bancs a mantenir un capital - el conegut Core Capital - del 9% del total del patrimoni. Ningú s'ha immutat en que les condicions són dures, i més d'un haurà de pagar els plats trencats de tota aquesta festa.
La ministra Salgado ja ha sortit ràpidament a defensar la pàtria indicant que cap banc espanyol haurà de recórrer a les ajudes públiques. Cap financer haurà d'anar a trucar la porta del Banc d'Espanya per complir amb les condicions mínimes de capital pactades. I sembla ser que no només els espanyols tindrem la sort de no haver de pagar de les nostres butxaques els salvaments de les entitats financeres, sinó que francesos, alemanys també celebren la solvència dels seus bancs.
Llavors, qui acudirà al rescat si només els bancs espanyols ja necessiten un total de 15.600 milions de euros per complir les condicions de capital?
Per molt que ens intentin enganyar els grans executius en el moment d'explicar els comptes financers i ens intentin confondre amb paraules com "Provisions", "Amortitzacions" o "Core Capital" en el moment de presentar els números dels bancs, entendre els origens del seu finançament és bastant fàcil. Hi ha moltes poques maneres de fer diners, si el negoci - com és el moment actual - no funciona:
O viuen de les rendes dels inversors, i demanen a aquests el finançament - mitjançant ampliacions de capital - per poder complir amb el mínim exigit per la Unió Europea.
O, també recuperen gran part dels beneficis guanyats i els que guanyen actualment, i ho capitalitzen, fet que torna a perjudicar a l'inversor ja que es redueix o es queda sense dividends.
O, s'estrenyen el cinturó. I aquest, és l'eufemisme clàssic per dir que començaran a fer fora personal i reduir oficines.
O, al sofert consumidor a qui sempre els agrada fer patir i a qui costarà més deixar diners.
[Reduir el sou dels alts executius no entra en els paràmetres clàssics d'estalvi]
DE QUÈ SE'N RIUEN ELS INVERSORS?
Un cop escrit això m'adono que la pregunta del títol no està ben formulada. La meva pregunta no anava dirigida a les entitats financeres. La qüestió era, donat que els inversors en surten tant perjudicats de les noves mesures que hauran d'emprendre els bancs, per què avui es dedicaven a comprar-ne - i amb moltes ganes - les seves accions?
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada