Eurobons, Europa, Alemanya i quatre col.legues més

Aquesta setmana s'ha caracteritzat per l'aparició de moltes promeses econòmiques per acabar en un punt mort. Com cada setmana. Ja ho deien els Roxy Music: "The Same Old Scene".

El que ofen a la massa no és la descompensació entre països. Si hi ha països de la Unió Monetària Europea que no estan d'acord en afavorir les ajudes a Grècia ho fan sobre el dret que té cada nació de decidir a qui destinar i confiar els seus ingressos. Se'ls reconeix aquest dret, més encara, quan el veí és un país amb una màniga molt ample i una generositat infinita davant de les despeses.

El que ofen al mercat, és la intransigència de Alemanya a l'emissió de bons europeus.

Alemanya és un gran país, amb recursos i gent molt treballadora, sistemàtica i disciplinada. Això són característiques que han propiciat el bon rumb del país, com el creixement fort i robust del que ha gaudit durant tant de temps. Però el creixement de la Unió Europea ha ajudat en gran mesura el creixement alemany. No és la causa de l'origen, però tant l'abolició de fronteres entre els mercats dels països europeus, com la monetització del territori a través de la denominada "zona euro" va ajudar a donar uns avantatges al país alemany.

Una moneda forta, però més barata que el marc alemany, com l'euro els donava l'avantatge competitiu necessari per poder vendre a l'exterior.

A Europa, en canvi, no eren els germànics els que es posaven al nivell de la resta d'europeus. Eren les altres nacions, que quan van implantar l'euro, van patir la denominada inflació del "canvi de moneda" que no feia sinó que posar-nos al mateix nivell de preus que els països que tiraven del carro de la Unió Europea. D'aquesta manera, si abans del any 2001 era impensable comprar a l'exterior perquè era caríssim, després d'aquesta data ho feiem - remugant, això si -, però amb més quantitats que abans. I actualment, menjar-se un entrecot a la comarca del Pallars és tant car com menjar unes salsitxes acompanyades de xucrut enmig del territori de la selva negra.

Els altres països de la unió no es queixaven, i teníem motius per no fer-ho. La riquesa era distribuïda en forma de subvencions ben sucoses que tancaven molt correctament algunes boques contestatàries de la oposició a un política econòmica comuna. I això es donava tant entre agricultors com ramaders, el sector de l'educació o la construcció de carreteres. Malgrat això, no erem competitius.

Encara que no tinc gaires coneixements de ciclisme, considero sempre hem estat un equip de corredors molt ben patrocinats. Però, per desgràcia, de guanyador només n'hi ha d'haver un.

Ara amb la reclamació de bons europeus es demana la homogeneïtzació del deute a nivell comunitari. I el gran rival a aquesta implantació és Alemanya.

A hores d'ara, si jo fos un habitant d'aquest país - fet, que desmenteixo, no sóc ni alt, ni gaudeixo d'una cabellera rossa i ulls blaus -, també estaria en contra d'implantar un deute d'aquestes característiques. Els meus ingressos es veurien perjudicats per un increment impositiu. El país hauria d'apujar impostos, si o si, per poder fer front a l'increment d'interessos que suposaria una emissió de deute europeu.

Actualment, el deute alemany cotitza més de 300 punts bàsics per sota dels bons espanyols. Per confiança dels mercats, per prima de risc més alta, per una mala valoració de les agències de rating, fa que els espanyols - o grecs, o portuguesos -, els costi trobar finançament en els mercats internacionals, i a més si el troben és més car. Espanya que paga actualment un 5,11% anual els préstecs (bons) a 10 anys, li aniria extraordinàriament bé un emissió de deute europeu. Però Alemanya no ho vol, perquè posar-se al nivell d'Espanya significaria pagar més del 1,86% que paga actualment.

  

Encara que això sembli, després d'aquesta argumentació, com si d'alguna manera ens haguéssim de tornar el favor - inflació per préstecs barats -, considero que la oposició, amb Angela Merkel com a primera imatge d'aquesta batalla, demostra la deslegitimació de la paraula unió monetària europea. 

Com és possible que la principal oposició a una reforma europea sigui un estat de la unió? Significa així, que ni els mateixos fundadors de la Comunitat Europea es creuen el que van crear?

Un últim apunt:

En les pròximes reunions de la Unió, no crec que tampoc sigui necessària la presència de  Tim Geithner - el secretari del Tresor nord-americà - per donar-nos lliçons de bona conducta. No hi ha cap ministre d'economia que hagi intervingut una reunió del Tresor per explicar quatre coses sobre agències de rating, banca d'inversió, i estimulació quantitativa....

A nivell internacional, que tothom escombri la seva part del replà. I que l'escombri bé.