Una de les crítiques més hàbilment extenses que es fa a l’economia és la de saber i poder explicar tots els fets d’un passat quan ja tot està donat i beneït. Això es fa patent a la vista de les crítiques que ha rebut últimament l’ex-president de A la seva edat (81 anys) sembla que tothom està disposat a passar-li factura, i els perspicaços teòrics de l’economia li comencen a criticar la seva poca pressió a la inflació, en el control i portar a terme una economia massa liberal i deixar-ho tot a les masses del mercat, controlant el mercat a través d’uns tipus d’interès massa baixos durant períodes d’estabilitat massa llargs.
En el seu moment, això va portar a uns creixements de producció molt elevats a tota la zona d’Estats Units i la seva area d’influència. Però alhora, això també ha tingut com a conseqüència una fatal previsió de futur de forma que les hipoteques que es permetien a través d’uns interessos baixíssims han descontrolat un sector immobiliari que ara està a les portes del desbordament en alguns països, en d’altres ja ha tocat fons, i d’altres que per sort no han arribat a cap de les dues solucions.
Segons models matemàtics de diverses universitats americanes i diversos professionals del sector, si s’hagués dut a terme una política econòmica més estricte, tenint en compte amb més atenció els nivells d’inflació i l’expansió descontrolada d’alguns sectors de producció, ara per ara, tot hauria anat molt millor.
Clar que els models no són la realitat, i la perspectiva que dóna el present cap al passat porta als observadors a criticar amb molta llibertat sense adonar-se que en el seu moment aquest tipus de decisions eren les més celebrades per tots els polítics del moment. Des del senyor Bush fins al senyor Aznar que ens recordava que “Espanya va bien”.
El més interessant del cas és que a l’actualitat hi ha el mateix dilema però amb diferent subjecte. Ara el president Ben S. Bernanke de la reserva federal, relativament principiant en el càrrec, és punt de mira dels mateixos teòrics i té a la seva mà el poder d’apujar o abaixar els tipus d’interès davant dels punts crítics que se’ns presenta en un futur no molt llunyà: una contracció del creixement.
I sembla, que sense mostrar un caràcter propi de controlador econòmic, continua mantenint els tipus molt baixos pel clímax que li espera. Deixant a banda la inflació de preus. Total, que està fent el mateix!
Realment no en tinc ni idea de si Alan Greenspan hauria actuat pel mateix camí. Però sabem que el president del Banc Central Europeu; Jean-Claude Trichet, també novici en el càrrec, segueix fidelment el que passa al costat del atlàntic i ho copia al peu de la lletra.
Els tipus continuen més baixos del que haurien d’estar a tota la zona euro, i això, a Espanya ens afecta directament. Podem esperar, encara, mercats financers a nivells de preus altíssims pel que l’economia dóna. També ens podem trobar amb preus al mercat altíssims.
Però al final, si els clients no podem pagar, ja es pot produir un creixement de la producció amb total celeritat, que ningú ho comprarà.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada