La rebotada

Amb el cap fred, i podent-nos permetre el luxe de reflexionar sobre els mercats financers, a altes hores de matinada, a poques hores perquè obrin portes a Singapur; ja podem treure algun resultat.

El resultat és el fruit d'una setmana disbarada de decisions incoherents. Ningú sap on tiren els mercats pel simple fet que la decisió d'ahir no és la mateixa que avui, i demà no tindrà res a veure amb el que ha succeït aquest matí.

No tinc la creència que les coses estiguin desmadrades, més aviat ens ho fan creure.
Només s'ha de ser un obsessiu dels informatius sense cap tipus de criteri per imaginar que les finances han perdut el nord. Seguint minut a minut les notícies, i un ha de fer acte de fe en la seva persona, i creure que les persones de la redacció del mitjà de telecomunicació que sigui, no tenen cap altre notícia que la del "possible crack" o "desvariejos" dels mercats financers, amb els que informar en portada. I aquestes notícies, són una magnificació de la realitat.

Què ha passat?

Dilluns

Com a projecció de futur, un pot endevinar que venen èpoques de "vaques flaques". No ho diuen els mercats. Ho diu l'FNAC. Algú s'ha adonat que hi havien menys caixers/es per nadal que altres anys en el seu establiment del Triangle de Barcelona?
Ho diu Codorniu. On era la seva publicitat per festes?
Una projecció d'una companyia d'aquestes característiques em dóna bastant confiança.

Amb aquesta projecció en ment, haviem d'esperar-nos que les borses globals es desinflessin. Això no ho aconsegueixo jo amb mil euros, ni algun company amb dos mil euros, ho aconsegueix el senyor JPMorgan o el Chase Manhattan.... qualsevol persona que amb una operació pugui moure milions; milions que marquin l'alça o baixada del mercat.
Aquesta operació la van fer dilluns. Un empleat va apretar el botó, i tot el món va anar de cul.


Dimarts - Dimecres

Segon dia de baixes. Un banc ha estat més ràpid que vendre que un altre, però tot i així no es volen perdre en el camí. Venen accions que tenen en cartera. Gestors de carteres d'alt risc (les Hedge Funds) també venen. És el procés de la bola de neu; el dilluns la van tirar, i la resta de setmana que va rodant.

Mentrestant, algunes petites formiguetes, inversors amb quatre duros, estan a l'expectativa d'alguna acció que havia estat, durant alguna temporada, en un preu molt alt, com per comprar-la ara baratíssima.

Dijous

Les compres de petits inversors augmenten i creen l'escalada de preus que s'ha donat avui. No faran una pujada increïble perquè són menys diners, però són molts més inversors en fer força.
Durarà aquesta pujada?
Crec en una pujada bastant efímera, i demà és divendres... Qui vol deixar penjada una compra entre divendres i dilluns?

En resum:
Dilluns - Baixa a causa de pocs inversors però amb molts diners.
Dijous - Alça a causa de molts inversors però amb pocs diners. (Menys força en l'augment).

Així està el pati.

Canvi de tipus

Touché!!!
Després d'aquest mini-cataclisme dels mercats financers dels últims dies, el president de la Reserva Federal ha sortit corrents dels despatxos per anunciar una baixada dels tipus d'interès. Tal com ja comentava en un altre comentari, una bona forma per no arreglar res, sinó per seguir una mica en la tendència de com estem ara, creixement de l'economia lligada al desastre - digues-li al desastre de muntanyes d'hipoteques, morositat, preus elevadíssims...

I Europa? Què fa Europa?

Res! El Banc Central Europeu s'ha mantingut en la seva posició. Contradint tot el que ve d'Estats Units. Tampoc s'han liberalitzat "a lo grande", i per això tampoc han decidit apujar els tipus d'interés. Però si que han fet un gir per posar-se en ferma posició independent i dir, que les decisions de l'altra banda del oceà són només una suggerència, no les directrius que a Europa també s'han de complir. Crec que és un gran pas per dir que encara tenim un gran dret a decidir.

Que als mercats financers no hagi agradat la notícia, és completament normal. El que és important ara és l'economia, les families i les persones. Els mercats financers es poden permetre uns dies de pulmonia.

Delicatessens de Banca

Aquest tema el presento com a conseqüència de masses converses. Temes del dia que enmig de qualsevol lloc sembla que són el problema d'algú: "Les llibretes del banc".

Molts encara creuen que el banc regala els diners quan els ingressen de manera que no els poden tocar fins llargs períodes de temps, el banc n'és completament propietari, se'n obliden, i veuen que cada any canvia alguna xifra com per art de magia en els papers de les llibretes de colors estridents que, algun dia, fins i tot aniran patrocinades per marques internacionals conegudes. Us imagineu la llibreta d'estalvi al 4% de la Pepsi? L'estalvi Next Generation. Ja arribarà, de moment, utilitzen altres tècniques igual o més imaginatives per retendre els diners del ramat.

En realitat, l'increment de xifres en aquests percentatges no és un regal del senyor (banc), no estem guanyant diners; estem, amb el pas dels anys, intenant que els nostres diners no es desgastin amb l'increment de preus (inflació).
Per posar una similitud, l'ús dels diners és com l'ús que fem de les escaroles - per posar alguna cosa de color verd -, si les escaroles les deixem a l'aire lliure, es malmeten. Però al congelador, sota les condicions necessàries no perd. El mateix passa amb els bitllets de colors, sota certes circumstàncies perden - guardats a l'armari, calaix, pot de vidre, sota el marbre, etc -, però al banc, aquests et garanteixen que no es facin malbé, però no amb guanys extralímitats, sinó en el mateix nivell que l'inflació o, en la majoria de casos, per sota d'aquesta.

Aquesta és la funció de les llibretes d'estalvi a llarg termini.

Les delicatessen que alguns bancs ofereixen en forma de llibreta d'estalvi a termini ja són pura loteria. Trucs estadístics i de numerologia que ha inventat algun personatge, pagat per un banc per suposat, que provoca els marejos necessaris al client perquè firmi i cregui que en realitat, ha estafat al banc.
El banc sempre guanya i això ho hem de tenir molt clar. I les Caixes d'Estalvi estalvien.

Una de les millors llibretes que m'he trobat en els últims temps és la Llibreta Indexada a un número "x" de valors.
Per marcar-nos un escenari amb un cas típic perquè ho pugui explicar amb més inventiva que posant només "x" i "y". Suposem que tenim uns estalvis i els portem al banc. Volem guardar-los, no fos cas.... (que hi hagués una guerra, un terratremol, el corralito, etc...)... el senyor banquer o caixer ens fa seure, ens ofereix caramels, ens ensenya el despatx i/o els quadres que té penjats i ens fa forces propostes en plan col.lega, i arriba a la següent llibreta: "Posar els diners en estalvi a un percentatge de un 3,5% anual durant cinc anys".
Això no és cap novetat, la veritat, és una oferta que fa pena. Però es treu l'as de la màniga:
"Però, aquesta llibreta està lligada a una sèrie de valors que cotitzen a borsa, si aquests augmenten de valor, durant un any, vosaltres tindreu aquest guany, i podreu retirar els diners a l'acte".
Hi ha persones que quan senten la paraula borsa se li posen els pèls de punta, i per això, el director ja s'extén a fer entendre que no és com posar diners als mercats financers sinó, solament, és com una referència - indexats.
Sembla que ens ha convençut; imagina't que els valors que ens ha dit pugen! Diners que guanyem! Sinó, esperem els nostres cinc anys amb aquest ridícul percentatge que s'acumula a la nostra llibreta.
En realitat, aquest percentatge ens durarà els cinc anys. Ens en podem fer a la idea.
Acabem de posar els nostres diners en una llibreta que, en part, depèn d'un conjunt de valors de borsa. Uns valors que el banc ha buscat a conciència perquè no tinguin un augment en conjunt. Estadísticament: no tinguin una correlació positiva. Si fossin dos valors no hi hauria tanta dificultat. Però acostuma a ser un conjunt més elevat de cinc; i que els cinc o més valors ens augmentin de valor alhora és com si ens toqués la loteria o com si en una màquina escurabutxaques en un casino ens apareguessin els tres símbols. El banc ho té molt clar que això no passarà ja que sinó hi perdria calers.

I és que, com ja he dit abans - i em repeteixo -, la banca sempre guanya.

L'or

A la vista dels aires triomfalistes que es respiren a dia d’avui a Wall Street degut al canvi de rumb que ha patit l’índex Dow Jones sembla una mica contradictori escriure a aquest article. Tot i així, crec que encara serà creïble per uns quanta dies mes.

Escric això ja que portava dies amb la idea d’escriure una mica sobre el paper de l’or a dia d’avui als mercats financers. Tot i tenir la idea, sembla que La Vanguardia ja se’m va avançar ahir publicant un article sobre la fortalesa del valor de l’or, i avui, la borsa dóna un gir inesperat degut a la presentació de resultats per sobre del que s’esperava del gegant informàtic IBM; ha representat un augment d’un 5,9 % en el valor de l’acció de la companyia amb una conseqüent estela que ha portat a altres acciones a revaloritzar-se de forma important, canviant el signe del índex Dow Jones al que s’havia acostumat les últimes setmanes a un augment d’un 1,4 %.

No espero un tipus d’activitat com aquesta a llarg termini, ni un Dow Jones creixent aquests dos mesos seguits a aquesta velocitat. Potser m’equivoco, però l’economia no està perquè als mercats financers tothom salti d’alegria.

A part del dia d’avui, les setmanes anteriors han estat nefastes, i empreses internacionals han estat patint una constant baixada del preu de les seves accions sent el sector bancari el més castigat de tots.

Davant d’aquesta incertesa de baixades constants de diversos àmbits dels mercat l’opció de l’or continua tant de moda com fa 100 anys. Serà perquè no és material consumible com el petroli, difícil d’extreure i polir, però valor refugi i en estat físic que tot mortal s’hi pot agafar en el cas d’una pèrdua d’interès dels mercats financers.

Sols fent una observació en els mercats de matèries primeres de Chicaco (The Chicago Board of Trade), la revalorització del contracte de futur de 100 onzes d’or ha passat de 800$ a 900$, un 12,5%.

En el meu cas particular, tendeixo a la recerca d’empreses que dediquin la seva activitat principal a l’explotació de mines de producció d’or. Més que no tractar en futurs de l’or ja que la seva operativa és molt complicada i arriscada i no disposo d’una bona part de capital per fer front a un tipus de risc com aquest. Però en canvi, buscant empreses del sector, un si que pot entrar de ple en el món de les matèries primeres sense necessitat d’anar al mercat directament.

El meu exemple és el següent: la Gold Corporation (GG)

A grans trets és una empresa Canadenca d’explotació de mines d’or i plata a través del continent americà, amb una especial concentració a Mèxic i al oest dels Estats Units i que també cotitza al mercat de Wall Street.

El més interessant del cas és el paral·lelisme que hi ha entre l’augment del valor de l’or i l’augment del preu de l’acció de la Gold Corp; en un mes ha passat de 30$ a 40$, un 33,3% de variació.

A tall de presentació de l’efecte que té el canvi de tendència econòmica en els canvis de valor significatius que pateixen els metalls preciosos, aquesta companyia és molt vàlida. El que se’m fa més difícil explicar és quina consideració prendria un inversor a aquestes alçades si volgués comprar un paquet d’accions ja que hi ha varis indicadors gràfics que demostren que tots els números d’aquesta companyia estan a la ratlla del límit.

El RSI (Relative Strength Indicator – Indicador de Força Relativa), el primer indicador a la part superior del gràfic, ens indica que el preu del valor està tocant el límit del 70, aquí s’hi arriba quan un valor ha estat comprat en excés i psicològicament fa que molts inversors deixin aquest valor.

Les mitjanes mòbils juntament amb el MACD (Moving Average Convergence Divergence – Mitjana Mòbil de Convergència i Divergència), ens demostren el mateix, el preu de l’acció a traspassat límits que val més respectar per no perdre diners en aquesta acció.

I finalment l’ADX (Average Directional Movement – Moviment Direccional Mitjà), és l’indicador de tendència en el cas que el valor en segueixi alguna. En aquest cas, hi ha un inici de tendència que es podria arribar a consolidar si el valor superés la resistència dels 40$ l’acció. Però això encara no ha passat.

En resum, podem veure que els indicadors no s’acaben de mullar, ens avisen del perill que podríem córrer però no l’acaben de confirmar ja que l’acció encara té uns instants de recorregut perquè algú hi pugui invertir a curt termini, tenint cura de la seva inversió i seguint-la constantment fins que alguna de les senyals entri en zona d’alerta vermella, que seria el moment perfecte per sortir.

Si volguéssim fer una inversió a llarg termini ens hauríem de mirar bé els números i això ja serà un altre dia.

La gran decisió (Inflació vs. Creixement)

Una de les crítiques més hàbilment extenses que es fa a l’economia és la de saber i poder explicar tots els fets d’un passat quan ja tot està donat i beneït. Això es fa patent a la vista de les crítiques que ha rebut últimament l’ex-president de la Reserva Federal dels Estats Units Alan Greenspan.

A la seva edat (81 anys) sembla que tothom està disposat a passar-li factura, i els perspicaços teòrics de l’economia li comencen a criticar la seva poca pressió a la inflació, en el control i portar a terme una economia massa liberal i deixar-ho tot a les masses del mercat, controlant el mercat a través d’uns tipus d’interès massa baixos durant períodes d’estabilitat massa llargs.

En el seu moment, això va portar a uns creixements de producció molt elevats a tota la zona d’Estats Units i la seva area d’influència. Però alhora, això també ha tingut com a conseqüència una fatal previsió de futur de forma que les hipoteques que es permetien a través d’uns interessos baixíssims han descontrolat un sector immobiliari que ara està a les portes del desbordament en alguns països, en d’altres ja ha tocat fons, i d’altres que per sort no han arribat a cap de les dues solucions.

Segons models matemàtics de diverses universitats americanes i diversos professionals del sector, si s’hagués dut a terme una política econòmica més estricte, tenint en compte amb més atenció els nivells d’inflació i l’expansió descontrolada d’alguns sectors de producció, ara per ara, tot hauria anat molt millor.

Clar que els models no són la realitat, i la perspectiva que dóna el present cap al passat porta als observadors a criticar amb molta llibertat sense adonar-se que en el seu moment aquest tipus de decisions eren les més celebrades per tots els polítics del moment. Des del senyor Bush fins al senyor Aznar que ens recordava que “Espanya va bien”.

El més interessant del cas és que a l’actualitat hi ha el mateix dilema però amb diferent subjecte. Ara el president Ben S. Bernanke de la reserva federal, relativament principiant en el càrrec, és punt de mira dels mateixos teòrics i té a la seva mà el poder d’apujar o abaixar els tipus d’interès davant dels punts crítics que se’ns presenta en un futur no molt llunyà: una contracció del creixement.

I sembla, que sense mostrar un caràcter propi de controlador econòmic, continua mantenint els tipus molt baixos pel clímax que li espera. Deixant a banda la inflació de preus. Total, que està fent el mateix!

Realment no en tinc ni idea de si Alan Greenspan hauria actuat pel mateix camí. Però sabem que el president del Banc Central Europeu; Jean-Claude Trichet, també novici en el càrrec, segueix fidelment el que passa al costat del atlàntic i ho copia al peu de la lletra.

Els tipus continuen més baixos del que haurien d’estar a tota la zona euro, i això, a Espanya ens afecta directament. Podem esperar, encara, mercats financers a nivells de preus altíssims pel que l’economia dóna. També ens podem trobar amb preus al mercat altíssims.

Però al final, si els clients no podem pagar, ja es pot produir un creixement de la producció amb total celeritat, que ningú ho comprarà.

Creació d'empreses

Potser la meva joventut em fa preguntar quina seria el camí que hauria de prendre per crear una bona empresa. El que si em dono compte és que aquí, a Catalunya, no ho tenim gens fàcil.

El viver més important que hauria de donar tot tipus de camins als joves professionals és la universitat. Però per pròpia experiència ser que la universitat, i més la catalana, té una aversió crítica al fracàs i sobretot quan es tracta fora dels límits de qualsevol campus. Tot tipus de lligam que pugui trobar la universitat i centre de coneixement de on hauria de sortir tota bona idea es difumina amb la teoria. Els professionals de diverses àrees saben perfectament, a la teoria, com funciona la realitat. Saben, en teoria, com funcionen els negocis, com s’han de potenciar, què demana la societat. Així, amb aquesta senzillesa potencien a tota una colla de joves s’arrisquin al món real sense cap tipus d’eina que pugui servir en contra de tota competitivitat o burocràcia del sector públic.

La deficiència de les universitats per potenciar l’empresa no és idea meva. No sóc tant encertat en pronòstics, sinó que m’he valgut de paraules d’una entrevista del professor Xavier Sala Martín per creure a fons en aquesta creença i comparar-ho amb països competitius com Alemanya on Estats Units, on les universitats no els fa por sortir a fer una ullada a fora. Les idees dels grans no surten precisament d’un bar o un cafè, no surten de clubs de senyors amb un puro i una senyora tocant-lo al costat, sinó estudiants de bons centres educatius impulsats, entre d’altres incentius, pel clímax del seu voltant

Aquí, universitat i govern casi es donen de la mà. Un amb lleis i paperassa i l’altra amb lleis absolutes per poder fer entrebancar tantes vegades com sigui possible tot emprenedor a portar una il•lusió en marxa.

La prova pràctica d’avui es troba en dues pàgines que he descobert i la comparació immediata amb el: “no passa aquí”.

TheFunded és una pàgina de professionals que han intentat posar un negoci en marxa amb l’ajuda d’empreses de capital – risc i expliquen la relació, a vegades no plaent, que han tingut amb aquestes.El fet que hi hagi valoracions fa que es pugui classificar o descobrir empreses amb les que poder tractar i d’altres que no cal ni parlar-ne.
El meu encert ha estat buscar empreses que facin la mateixa labor a Espanya i estiguin valorades a la pàgina. Mentre que fins i tot tenim empreses poloneses o portugueses, m’he cansat abans de trobar algun resultat nacional. Som una colla de nuls en aquest sentit.



KillerStartups és una pàgina de valoracions de negocis basats en alguna gran idea tecnològica i en la utilització de Web 2.0 com el YouTube, el Facebook, o el MySpace el qual pugui tenir una repercussió important en les nostres vides virtuals en un futur.
Amb l’ajut d’aquesta pàgina un pot emular el que fan les grans empreses com Microsoft o el magnat Rupert Murdoch; la recerca exhaustiva de petits negocis basats en grans idees i comprar-los abans que creixin. Amb els propietaris feliços per la gran venda que han fet, les empreses mares es treuen un pes de sobre, el perill d’un possible competidor, i a més, tenen la possibilitat d’ampliar un negoci pel qual no han hagut d’escatimar ni un cèntim per la seva recerca i desenvolupament.

Petroli 2008

Com una de les millors versions de les pel.lícules de terror en el que el dolentíssim espera a les portes del final d l'escala, anunciant que "ja està aquí!!!", el mateix està passant amb les existències del petroli; "s'està acabant!!!!", y tots comencem a cridar com uns exagerats com si ningú ens hagués explicat abans el final.

El problema és que ningú ho esperava abans del 2030, data límit "quasi" exacta acceptada per la comunitat científica.

El punt de vista, quan entrem en un sentit numèric, és que a la llum dels números dels últims dies que ratllen a barreres psicològiques que no importen fins que no arriben a la butxaca del consumidor, no ens adonem que el petroli comença a faltar quan les reserves ja no serveixen per tota la demanda que el nostre sistema ha generat. És més, el problema energètic comença, ara, quan tot el conjunt arriba al seu cènit de producció (un màxim), i segons les estimacions; això passa a l'any 2010.

Per desgràcia, el problema energètic queda molt lluny de la preocupació del consumidor. Tots sabem, en veu de polítics de poc coneixement però molt "bla bla", que el problema de la pujada de preus és del polític que governa i carnassa de la oposició, mentre que un només té que fer una ullada a literatura MOLT especialitzada perquè li expliquin algo tant bàsic y que hom pot veure a diari; que tot és transportat amb un vehicle amb motor d'explosió. S'encareix el transport, s'encareixen les matèries primeres, s'encareixen els productes. És la línia de la vida senyors i si no ens posem les piles, ens enfonsarem amb això!