Abans de Nadal reformes

Les vacances que em vaig agafar durant uns dies i el canvi de “performance” extravagant que se m’ha acudit del blog avui mateix m’han forçat a retardar molts dels escrits que tinc en preparació.

Hauria valgut la pena penjar un cartell de “Tancat per reformes”, però cap canvi ha estat meditat amb antel.lació. Espero que el canvi sigui prou potent perquè aquest retràs hagi valgut la pena.

Això si, ara mateix estic en fase de proves. Si no hi ha cap imprevist, els articles escrits fins ara en el servidor de blogspot.com, com totes les novetats seran reproduïdes en el nou blog contingut en el servidor de WordPress. La direcció és www.themoneyglory.com o themoneyglory.wordpress.com. Dins d'un període de temps aquesta pàgina deixarà de funcionar.

Perdoneu les molèsties.

Laboratori d'operacions palanquejades. Segona part.

L'ésser humà ha tingut la necessitat constant d'aconseguir objectes de valor a partir de qualsevol cosa. Si la versió antiga i romàntica d'aquest procés era l'alquímia. La versió moderna i tecnificada es diu "palanquejament".

Continuant la sèrie que vaig engegar fa més d'una setmana sobre operacions palanquejades. Tal com vaig prometre, ara l'amplio posant en pràctica alguns productes del catàleg d'opcions disponibles que hi han al mercat. L'objectiu és que aquests "experiments" s'assemblin, cada vegada més, a la realitat.

EXPERIMENT Nº4. LA PRIMERA OPERACIÓ DE DERIVATS (o FUTURS)

No vull sonar complicat, no vull sonar pedant i avariciós, no tinc cap intenció de fer una classe magistral de negociació, ni tampoc tinc la intenció de ser la mare de ningú advertint de la perillositat dels productes derivats, però em veig obligat a explicar com funcionen:

La patent és l'únic que importa

No només els músics són els únics preocupats perquè se'ls hi respecti les seves obres mestres. Les empreses tecnològiques no només estan preocupades, sinó que un nucli fonamental del seu negoci es basa en protegir les seves invencions.

Avui, a través de TechCrunch ens ha arribat l'informe que ha elaborat l'agència Thompson Reuters: Una llista de les 100 empreses líders en innovació tecnològica del planeta. Per a la constitució d'aquesta llista s'ha considerat com a criteri primordial de la selecció el catàleg de patents que tenen en la seva propietat cada companyia i  l'impacte que tenen aquestes en el creixement de l'empresa, el sector o l'economia, o com canvien la societat on vivim.

Les lliçons que no va entendre el president de la Caixa Catalunya

Gràcies a aquest tipus de publicacions la ciència econòmica no guanya en prestigi, sinó que l'enfonsen en la misèria. 

Antoni Serra Ramoneda, conegut especialment per la seva activitat de president de la Caixa Catalunya durant un gran període comprès entre l'any 1984 i el 2005, fa una reflexió en el seu llibre presentat en públic el passat set de novembre al voltant d'una pregunta bàsica "en què han fallat les caixes?". El títol del llibre: "Els errors de les caixes".

Pel que demostra, l'economista disposa de més bons dots de comunicació i ensenyament, que de gestió i actuació. 

Si en el seu moment, ell si podia haver estat una peça important en l'estratègia d'una de les "grans" caixes catalanes, per assegurar-ne el bon rumb de l'empresa. Ara canvia de terç i ho analitza des d'un punt objectiu per explicar-nos on "ells" van fallar. 

"El rei ha mort, llarga vida al rei"

L'únic referent possible que trobo a aquest tipus de publicació és quan Gordon Brown va decidir publicar un llibre sobre la seva experiència com a primer ministre del govern anglès. Experiència, meditacions i reflexions omplien tota una publicació on parlava d'un període de l'activitat política anglesa i un polític, més aviat, mediocre. El títol del llibre: "The Change We Choose".

Li desitjo molta més sort que el d'aquest polític anglès, que després de quedar-se amb el gust d'alliçonar-nos al gran públic amb el seu retrat bibliogràfic a través de la recopilació d'un conjunt de discursos, només va aconseguir vendre 32 exemplars durant els primers quatre mesos des de la seva publicació.

La denigració d'Europa

Primer va ser la denominació de PIIGS al catàleg de països europeus amb risc de patir un daltabaix econòmic. Després tota una llista d'articles de prestigiosos diaris internacionals calumniant les polítiques del vell continent. I avui em trobo amb un article titulat: "Guest Post: The True Intrinsic Value of Euro "Money"" publicat a Zero Hedge i original de la pàgina The Prudent Investor.

Suposo que al principi els feia gràcia. Anomenar "porcs" a aquella colla de nacions destinades al desastre. Moltes pàgines angleses oferien una àmplia varietat de desqualificacions abreviades en forma de sigles que feien deixar la boca oberta a qualsevol amb dos dits de front.

A alguns els feia gràcia. A mi no.

Menys gràcia em feien els articles de diferents mitjans de comunicació - principalment en pàgines web i blogs - que van precedir aquesta nomenclatura, on s'escampava la por a través de la xarxa sobre tots els motius possibles que donaven suport a la tesi que Europa desapareixeria en un repicar de dits.

Entre ells es comptaven la pàgina Pragmatic Capitalism o Zero Hedge.

La primera la vaig descartar de la meva revisió d'articles setmanal per aquest motiu. És exagerat el biaix nord-americà, on tot el que fa ferum a Estats Units té un bon motiu de reverència.

La segona pàgina la continuava revisant quasi diàriament, ja que tot i la seva apocalíptica visió dels mercats, continuava oferint un vast ventall d'informació sobre productes derivats que no té competidor en altres pàgines. Fins i tot el tenia agregat en l'apartat "Blogroll" en la pàgina principal de "The Money Glory".

Però avui se m'ha acabat la paciència amb Zero Hedge. El motiu: publicar entre la llista d'articles l'explicació del valor intrínsec de l'euro. L'explicació no és res més que una divagació de com, l'energia calorífica creada per la crema del paper moneda, pot generar energia en una vivenda. Aquest és l'autèntic valor calculat que atribueixen a la moneda que uneix a tot el continent.

Denigrant. Intencionadament.

No és del meu interès amagar informació, per això explico aquí els fets. Però considero que aquesta pàgina no és digne de ser anunciada en el meu blog, per molta "fama" que tingui.

Roy Lichtenstein per 35 Milions, això és un indicador

Fent la llista dels pròxims esdeveniments de la setmana m'he trobat una grata sorpresa. La casa de subhastes Christie's executarà una nova venda el pròxim dimarts 8 de novembre a les sis i mitja de la tarda. El lloc de l'espectacle: el Rockefeller Plaza de Nova York.

Si fa uns mesos vaig aportar un toc d'atenció amb la venda d'art contemporani de Charles Saatchi a principis d'octubre, ara m'impressiona l'evolució del sector amb una de les noves grans subhastes de la temporada.

A l'octubre es va començar amb l'art contemporani, la setmana passada es va aconseguir col.locar una obra del pintor austríac Gustav Klimt per un preu extraordinari, i aquesta setmana s'atreveixen amb la venda d'un conjunt d'obres de post-guerra, les denominades "pop", amb la pintura estrella de Roy Lichtenstein: "I can see the whole room!... And there's nobody in it!" per un preu estimat entre trenta-cinc i quaranta-cinc milions de dòlars.

El contingut d'aquest article respon a la norma número tres del blog sobre com analitzar l'economia:

• Art. 3 - Ser tant variat en la informació com sigui possible.

La subhasta en aquest cas ens torna a donar diferents pistes de progés en el creixement econòmic:

- Christie's o una tercera part s'ha arriscat amb una de les primeres obres de Licthenstein de la sèrie de pintures que el van caracteritzar, semblants a l'estil de còmic nord-americà. El risc es veu quan detalla que la casa o un tercer garanteix el preu de sortida, i fa els esforços possibles per inflar el preu d'aquesta venda, ja que en un dels primers detalls és indicar que aquesta obra no és una qualsevol, sinó que serà inclosa en un futur catalèg de la Lihtenstein Foundation sobre el pintor.

- La subhasta es realitza a la tarda - vespre, el "prime time" de les negociacions d'art. Cap hora intempestiva que ningú pot personar-s'hi.

- La denominen la més gran subhasta d'obres de post-guerra des de 1988, on hi figuren artistes com Warhol, Louis Bourgeois - amb una aranya de dimensions descomunals -, Jeff Koons o Francis Bacon. 

La setmana vinent dia 8 de novembre, a les sis i mitja. Per a qui li interessi fer quatre compres.

Laboratori d'operacions palanquejades. Primera part

Com ja és habitual, aquesta setmana una altra empresa financera ha caigut com a conseqüència de la seva activitat arriscada en el mercat de derivats. Però aquest cop la víctima ha sigut MF Global, la companyia més gran dedicada a la operativa d'aquests materials perillosos, va ser qui es va declarar en fallida el dia 31 d'Octubre.

Entre d'altres crítiques destinades a l'evolució de les empreses que generen grans beneficis sense fer cap tipus d'aportació a la societat, o generar cap producte, destacava el que va fer la pàgina web MarketWatch en un dels seus comentaris. Els va definir com empreses obstinades en aplicar el Marxisme en la seva activitat diària. No el Marxisme d'en Karl, sinó el d'en Groucho. Els especialistes en el periodisme financer d'aquesta pàgina ens recordaven una de les escenes de l'actor, en "Una nit a la opera" on és increpat per una "madame" de la societat que ha recorregut als seus serveis:

Esquemes filosòfics sobre Grècia en mans de Papandreu

Ahir el senyor Andreas Papandreu, primer ministre de Grècia, ens va deixar amb la boca oberta oferint en els seus ciutadans la opció a triar, en referèndum, si estan d'acord en acatar les reformes proposades pels primers ministres alemany i francès - el duo "Merkosy".

Siguin bones o dolentes, les decisions en mans del poble han fet desconfiar als mercats que han patit una caiguda de cotitzacions increïble. Són aquells cops d'efecte que a tothom agafa per sorpresa, quan el camí traçat semblava el correcte. Ningú s'ho esperava, i jo a principis de setmana fent projeccions en unes gràfiques on Grècia complia totes les reformes imposades....

La decisió de Papandreu és una veritable opció política, que en una visió freda apartada de qualsevol centre de negociació, no fa desconfiar de les seves intencions, sinó que m'envia directament a fer un quadre de decisions per entendre quina és la més avantatjosa de les situacions: Fer un referèndum és el millor per la legitimitat de la sobirania d'una nació ja desgastada? Si acatés les reformes, seria Grècia un país estable dintre d'un marc de desconfiança com la "nova" Unió Monetària?

Jo, com en una bona classe de filosofia grega, necessito dels meus petits esquemes per poder-me aclarir, entendre la situació, i buscar el resultat final de tanta disbauxa:

I al final, el resultat evident, és que a la llarga Grècia és un país destinat a la quarantena.

Aquesta gràfica no s'ha creat sola. Moltes gràcies!

Fa uns mesos pensava que seria impossible recuperar un projecte perdut perquè pensava que no interessaria a ningú. Clar que no interessava, sinó en parlava a ningú!

Tenia un mitjà de comunicació a les meves mans i el portava d'amagat, quina ironia. Quina tonteria. Calia canviar-ho. Vaig començar la promoció de "The Money Glory", la meva veu en l'àmbit de l'economia. 

"The Money Glory, i és en català?" em deien, i jo no sabia com prendre-m'ho. "I parles d'economia?" preguntaven arrufant les celles, en una societat on els coneixements financers ja són de "culturilla" general. Em feien dubtar si el que escrivia era cert, que no m'equivocava, i sobretot, si la gent m'entenia.

Però la gràcia de "The Money Glory" justament és aquesta, equivocar-me i fer-me dubtar. Mentir, dir certeses quan són mentides, i que algú aixequi la veu i em faci rectificar. Així corregeixo, estudio més tot el que plasmo a la pàgina, i el valor dels pensaments van més enllà d'una simple referència a altres autors desconeguts. 

Aquesta gràfica no té tendències ni mitjanes estadístiques sobre-impreses. Aquesta gràfica és la mostra empírica que rectifica i corregeix el meu primer pensament; estava equivocat. Si que interessa. 

Moltes gràcies tots per fer créixer "The Money Glory". 

Vigília de Tots Sants: Resum mensual de mercats financers

Avui, denominat literàriament "dia de recuperació de beneficis", és vigília de "Tots Sants" i últim dia d'octubre del 2011. Així és com alguns productes financers s'acomiaden del mes:

BORSA ESPANYOLA

El punt clau de superació de totes les resistències, tant en el selectiu de la borsa espanyola com en altres índex bursàtils mundials, es trobava en les cimeres celebrades a Brussel·les pels diferents caps d'estat i ministres d'economia amb l'únic objectiu de "salvar" la zona euro dels possibles atacs, tant des de l'interior - Grècia -, com de l'exterior.

En el cas de l'IBEX-35, mentre evolucionaven les negociacions durant l'octubre, les cotitzacions semblaven superar els mínims de setembre i on sembla que, de moment, no tornarem en un termini immediat. El mercat ha tingut una injecció de confiança tant important com per acomiadar-se dels preus més baixos de finals d'estiu, formar tendències positives i arribar a mitjanes històriques. 

En el cas del gràfic, les cotitzacions no només han superat la resistència psicològica dels 9.000 punts, sinó que també s'aproxima a la mitjana mòbil exponencial de 180 dies, i l'estadístic RSI forma tendència alcista. Posem un nou objectiu a 10.000 punts?

MATÈRIES PRIMES

Les matèries primes, indicador de la fortalesa d'una economia, també han girat la truita a finals de mes. Si durant el setembre, l'índex de matèries primes - commodities - GSCI continuava donant forma a un fort canal baixista, aquesta última setmana ha donat tots els senyals que indiquen un canvi de tendència. 

Invertir entre dos móns

Són dues les formes essencials per investigar el veritable valor dels actius que s'intercanvien en el món financer. Una és aterradora pels que no són de números, encara que els càlculs no introdueixen integrals ni equacions de segon grau. L'altre, destaca per la seva senzillesa a simple vista, i encara que obté molts bons resultats a curt termini, és obscè creure que tot temps passat tornarà a repetir-se de la mateixa manera.

Més enllà de valorar el que és millor i el que és pitjor, i entrar en una guerra eterna sense sentit, prefereixo copsar els matisos que donen les dues opcions principals d'anàlisi dels mercats financers per entrar "a matar" com a inversor professional.

De què se'n riuen les entitats financeres?

A hores d'ara, ministres i presidents de diverses institucions es feliciten mútuament pels acords aconseguits amb l'objectiu de salvar Grècia, l'euro i la unitat d'Europa. És la hora d'obrir el xampany?

Els acords han aconseguit fer somriure a les borses, i els bancs han explotat en verd fluorescent en tots els parquets: 

Tot i que entre d'altres condicions dramàtiques pactades a Brussel·les consta la obligació dels bancs a mantenir un capital - el conegut Core Capital - del 9% del total del patrimoni. Ningú s'ha immutat en que les condicions són dures, i més d'un haurà de pagar els plats trencats de tota aquesta festa.

Els grans titulars del dia

POSITIUS

"Los bancos españoles requieren unos 15.600 millones de capital, 

pero Salgado asegura que no precisan ayudas públicas" 

Expansión

"Les banques françaises ne feront pas appel à l'État"

(Els bancs francesos no demanaran ajudes a l'Estat)

Le Figaro

"Valéry Giscard d'Estaing estime qu''on exagère" 

la gravité de la crise européenne" 

(Valéry Giscard d'Estaing - ex-president de la República francesa -, 

creu que s'exagera la gravetat de la crisis europea)

Le Monde

"Merkel and the Crisis: The Demolition Lady Strikes Again" 

(Merkel i la Crisis: La "dama de demolició" colpeja de nou)

Spiegel

NEUTRES

"EU Forges Greek Bond Deal" 

(La UE forja l'acord dels bons grecs)

The Wall Street Journal

NEGATIUS

"Economic crisis: Europe's rescue plan. This week's summit 

was supposed to put an end to the euro crisis. It hasn't"

(Crisis Econòmica: Pla de rescat europeu. La cimera d'aquesta setmana 

havia de posar fi a la crisi de l'euro. No ha sigut així)

The Economist

DESCONFIATS

"Euro Deal, if Vague, Draws Positive First Reaction" 

(El tractat de l'euro, tot i no ser molt clar, 

perfila una primera reacció positiva)

The New York Times

EUFÒRICS

"Las bolsas cierran eufóricas tras festejar los acuerdos de la UE"

La Vanguardia

"Bulls to stampede Wall Street"

(Estampida de toros a Wall Street)

MarketWatch.com

De Microsoft a Apple

He agafat en préstec el títol d'un llibre que un dia va enamorar als aficionats del marketing: "De Pepsi a Apple". Escrit per John Sculley, aquest explicava el seu pas en l'executiu de dues empreses nord-americanes d'èxit. De una en va sortir per la porta gran, mentre que a l'altre en va ser un dels responsables d'enfonsar-la en l'època més negre de tota la seva història.

Però això eren altres temps. L'època passada de l'Apple del Macintosh, 1984, i vàries dades que han quedat completament eclipsades per les noves versions acompanyades per una "i" de capçalera. Ara Apple torna a ser comparada en moltes conversacions de cafè amb el seu antic i gran competidor: Microsoft. 

La teoria és que actualment tothom parla d'Apple. I el millor de tot, es en un to molt positiu. Gloriosos són tots els discursos del ideòleg o creador Steve Jobs. Genial són tots els productes de gama blanca/grisa que porten una poma incrustada en alguna banda. 

Si Microsoft en el seu moment era una gran i grisa corporació nord-americana, que tots odiàvem perquè el seu màxim responsable era l'home més ric del món, i utilitzava totes les males arts perquè tots funcionéssim en un sistema informàtic de finestres. Ara tots els usuaris s'agenollen davant d'un personatge que en els seus discursos hi va saber posar un to de saviesa, humilitat i llàstima que feia caure la llàgrima al menys pintat de tots. 

Com a colofó final, la mort d'Steve Jobs, ha estat utilitzada molt enginyosament per convertir en "místic" tot el que tingui relació, amb una empresa que com va denominar en un moment Forrest Gump: "Es dedicava a vendre fruita".

Llegendes, discursos magistrals i personatges venerables a part. És veritat que Apple està passant la mà per la cara a Microsoft? És Apple comparable a Microsoft?

Les finances segons els germans Coen

Fa uns dies, dins d'un cicle de pel.lícules protagonitzades per Paul Newman, van fer-hi encabir un film que no té pèrdua: "El gran salt" ("The Hudsucker Proxy").

Creada pels germans Ethan i Joel Coen, i protagonitzada per Tim Robbins, Paul Newman i Jennifer Jason Leigh, explica el rebombori que genera la caiguda, literal, del fundador i president de l'empresa Hudsucker Proxy desde la planta quaranta-quatre d'un edifici. Quaranta-cinc tenint en compte l'entresòl.

La història, en forma de conte, és realment una història de negocis. La mort del fundador deixa un buit de propietat en l'empresa, ningú ha heretat el paquet d'accions - la majoria - que tenia Waring Hudsucker, i aquestes seran venudes publicament en el mercat bursàtil. Sidney J. Mussburger, un membre del consell de directors, intepretat per Paul Newman, decideix posar en marxa un pla que faci baixar la cotització de les accions perquè el consell de direcció pugui tornar a recomprar l'empresa. Per això busquen un idiota, un titella que puguin manipular, posar-lo de president de la companyia i generi la màxima desconfiança possible dels inversors. Però aquest idiota, representat per Tim Robbins, té una idea: el Hulla Hoop.

És una història de finances, que la fa més increïble quan un la veu respresentada en forma de conte. Si el guió hagués estat escrit per Oliver Stone hauriem trobat un èxit de vendes interpretat per Michael Douglas. Però en mans dels germans Coen trobem una història fantàstica amb excel.lents seqüencies com la que adjunto aquí: una forma esplèndida d'explicar la pujada i baixada dels preus. 

Com valorem les coses?

Insider Trading: La lliçó de Raj Rajaratnam

La setmana passada dia 13 d'Octubre es va declarar la sentència pel cas de informació privilegiada més gran de la història. Raj Rajaratnam va ser sentenciat a complir 11 anys de presó per haver fet ús indegut d'informació privilegiada mitjançant el seu hedge fund Galleon i aconseguir uns guanys per un total de 63,8 Milions de dòlars.

En un evident intent de preservar la normalitat en la "democràcia" dels mercats, la SEC conjuntament amb l'FBI ha aplicat tots els esforços, fins a la recopilació de 10 milions de documents s'han aportat per aquest cas, per mantenir l'ordre en unes borses que bé es mereixen una bona crítica. Després de les polítiques nefastes, o quasi inexistents, en la història recent dels grans desajustos financers com el procés de caiguda de Bear Stearns o les polítiques irregulars de l'asseguradora AIG, l'arrest i presó del gestor del hedge fund Galleon s'ha rebut com una alenada d'aire fresc en el mercat minorista de petits inversors.

La preservació de l'homogènia distribució de la informació en els mercats financers és una obligació de facto per preservar el que s'anomena el mercat perfecte més gran del món. En aquest, tot participant ha de disposar de les mateixes eïnes i dades per poder actuar amb els mateixos drets sense importar el volum ni la categoria. Per tant, que una persona faci ús del que encara no sap la resta del mercat el fa destructor d'aquesta harmonia.

Seguint aquesta premissa, als Estats Units, el no compliment d'aquest principis són perseguits per les autoritats federals (l'FBI) conjuntament amb la Comissió del Mercat de Valors (la SEC). A Espanya, el seu equivalent són la CNMV i la Guàrdia Civil.

Inversió Contrària: Invertir? Ara?

La filosofia d'inversió contrària és perillosa. Significa ser el més espavilat de la classe. El més punyetero, per davant de la resta dels alumnes, i saber-se encarar al professor per demostrar que s'està equivocant.

Si la inversió en tendència és seguir tots els indicadors per saber el que fa la multitud i apuntar-se al carro, el seguiment de la inversió contrària és emmerdar-se en el pessimisme del moment i de tots els estadístics per posar-se xulo i dir clar i alt: "no estamos tan mal".

Ahir varem tenir actes públics d'angoixa i pessimisme: Manifestacions arreu del planeta en contra del sistema establert. Interessant que en anglès es denominin "demonstrations", ja que això són: demostracions de rebuig. Als mitjans de comunicació tot són reportatges sobre finances, debats sobre ocupació. Fins i tot les àvies parlen de borsa! 

Aquest és el nostre escenari de referència per fer les inversions corresponents.

Un dels consells rebuts per part d'inversors experimentats és el de plantejar-se la inversió com un carronyer a la recerca de moribunds. "Els inversors hem de buscar sang, i com més millor". Per tant, hem de fer una extensa recerca de portades de diari que demostrin que l'estat, el continent sencer, s'enfonsa en la misèria. Números que ens llistin les multituds desocupades. Conclusió, hem de confirmar que no podem estar pitjor. Per això les coses milloraran. És el moment de comprar.

Per suposat, dit això, dóna la sensació que només busco les desgràcies per fer-ne els meus anàlisi de "pacotilla" en un blog de cap de setmana. No és la meva intenció. Jo considero que aquests estats d'excepció són molt bons per la societat. Són moments per plantejar-nos les coses, fer reformes i canviar el que no ha funcionat fins ara. Una persona s'ho planteja TOT quan les coses no li funcionen. No he vist mai un milionari en la seva casa particular de la Toscana envoltat de vinyes plantejant-se perquè els lloguers dels pisos estan tant alts. En canvi, de la misèria en surt la reflexió per saber com s'ha arribat fins allà. I hi ha dues manera de sortir-ne: endavant o caure del tot.

Els països, les economies, com les persones, funcionen de la mateixa manera. O anem a millor o no anem enlloc.

Perquè ni a les borses els hi agraden els bancs (i menys, els banquers)

Si la mala fama l'han tingut sempre per tenir poder i diners. Manegar la circulació de la riquesa nacional i tenir el suport del govern en èpoques de crisi. Ara els bancs també formen part del sector més menyspreat en les borses internacionals. Angleses, franceses, americanes o espanyoles cap entitat financera està exempta de tenir un capital menyspreat pels inversors. Per molt que diguin els experts, que els preus de les accions són barates, també és veritat que són empreses que els costarà molt tornar a ser ben valorades.

Però quins són els motius perquè el mercat a perdut l'enamorament en el sector bancari?

- Valoracions. Són una font de sorpreses en la seva valoració. No són una empresa normal, sinó que són empreses que fan diners. Literalment, ho poden fer. I així mateix, la seva comptabilitat imaginativa ajuda a demostrar que tenen ingressos allà on en futur seran pèrdues milionàries. Un exemple: Dexia. Aquesta setmana s'anunciava la situació precaria en que es troba aquesta entitat, tot i haver passat els test de stress als que s'havia posat la comunitat financera. Simplement, s'havia "mal valorat".

- Fusions i adquisicions. Qualsevol banc està en situació de fer una reestructuració bancaria. I aquesta sorpresa agafa desprevingut a qualsevol inversor. Tant si és per la banda de l'accionista d'entitats petites absorbides - el peix petit -, o si es tracta d'accionistes de peixos grans. Els peixets absorbits a vegades també hi guanyen, com els grans en algunes ocasions poden patir una indigestió.

Tenint en compte això, qui vol mantenir una cartera d'accions i conservar-les durant molts d'anys, quan es tracta d'empreses que no paren de donar "sustos" en els mercats?

Fòrum de Debats de Vic: Santiago Niño-Becerra i el seu model de la crisi

Ahir vaig tenir ocasió d'assistir a una conferència del doctor en economia Santiago Niño Becerra en el marc del Fòrum de Debats de Vic, a l'auditori de l'antiga Caixa de Manlleu de la Rambla Hospital.

La meva preparació era poca davant de l'esdeveniment, ja que no havia llegit el seu llibre: "El crash del 2010", ni tampoc els articles suficients com per poder-me fer una idea del que m'esperava. Potser també era una sort ja que m'estalviava tots els prejudicis que podia tenir sobre el personatge en qüestió i em feia un invitat neutre del seu discurs.

Partint de la base que es tractava d'un fòrum de debats, el discurs del professor va durar una mitja hora com havia promès, i el va precedir una llarga tanda de preguntes fetes pels assistents.

L'explicació del professor es va basar en el creixement de les nacions. Utilitzant sempre el producte interior brut - el PIB - com a indicador del creixement de les nacions per excel·lència.

Històricament, segons ell, el creixement ha persistit des dels anys cinquanta gràcies a les mesures econòmiques elegides, després de la gran depressió, basades en l'expansió del crèdit internacional. Crèdit, referint-se a la generació i increment del deute - que és la suma del crèdit corresponent a les families, a les empreses, als bancs, etc....

Després d'un llarg període d'expansió, hem arribat on som ara: un punt on el model es contrau. El crèdit s'ha inflat fins arribar a un extrem on el model s'ha exhaurit. Aquí hi hem arribat per la via del consum en excés, i per tant una utilització extrema del crèdit internacional.
La gran capacitat de producció, la mà d'obra fruit del baby boom de després de guerres, s'ha aconseguit ocupar i encabir en aquest tipus de model.

Darth Vader encara no ha cobrat!

Segons un article de la pàgina TechDirt les males passades de la "comptabilitat creativa" no perdonen a ningú. Ni a la mà dreta de l'emperador de la galàxia Darth Vader.

No és el personatge sinó l'actor que l'interpretava que espera encara que li abonin el plus per beneficis de la distribució de la tercera pel.lícula de la saga; "El retorn del jedi" (jedaaaaai, en anglès). Per què no hi han beneficis!

La pel.lícula Star Wars Episode VI: Return of the Jedi, es va estrenar l'any 1983, i és considerada la quinzena pel.lícula en recaptació de la història, recollint en el seu moment un total de 475 Milions de dòlars. Tot i així, les tècniques comptables i empresarials de la indústria cinematogràfica han fet que personatges com David Prowse, qui personificava el terrible jedi corromput pel cantó fosc de la força, no hagi cobrat el corresponent percentatge sobre beneficis que figurava en una clàusula del seu contracte.

LucasFilm, la productora al càrrec de la saga i recaptadora dels beneficis, ha informat a l'actor en vàries ocasions que la pel.lícula continua en pèrdues després d'anys de la seva primera presentació en públic. Això és degut a que la pel.lícula, tal com es fa en la indústria cinematogràfica de Hollywood, es va constituir en el seu moment com una empresa totalment independent de la gran productora de George Lucas, i és un dels motius pels quals després de 30 anys encara no hagi tingut resultats positius. 

El film té una font d'ingressos basada en la distribució a sales de cinema, venda de vídeos, DVDs i merchandising variat, però en canvi, ha de pagar per un conjunt de drets (caríssims) de distribució, de lloguer, etc... a la casa gran; LucasFilm. Això fa que s'hagi mantingut en pèrdues des de que es va estrenar en la cartellera.

I és molt possible que continuï per molt més temps en aquesta situació, ja que les despeses de digitalització, la transformació del 2D al 3D i altres petites variacions del llargmetratge aniran sempre a càrrec de l'empresa constituïda expressament per a la pel.lícula.

Generació de pèrdues fictícies en un projecte d'èxit com aquest ajuden a les productores a evitar pagar actors amb contractes amb clàusules d'aquest estil, com també estalviar-se impostos. A més, transferir els diners d'un cantó a l'altre és la millor manera de despistar inspectors i aconseguir la confusió comptable.

L'últim recurs dels propis actors es querellar-se contra les productores per aquesta enganyifa encara que sigui enfrontar-se contra gegants de la indústria. Pot semblar tot un repte, però en aquest cas hem de tenir en compte que estem parlant de Darth Vader!