A aquesta conclusió he arribat quan es parla de distribució de beneficis entre empleats en moments de crisis:
La setmana passsada ens vam posar tots les mans i remugant: “com és possible que a unes persones els hi donguin un grapat de diners i se’ls hagin repartit??”.
Si. Com és possible que en situacions de crisis que no parem de sentir a persones que comparteixen qualsevol cosa en comú amb nosaltres els han fet fora de la feina. Els immigrants han de tornar als seus respectius països perquè aquí poden fer el mateix que allà. Gent que ha de deixar pisos comprats a mitges. Etc...
Com pot ser que l'Estat faci l'equivocació garrafal de donar els diners a persones que en faran, com sempre, el que voldran??
Nosaltres, pobres miserables que no tenim la possibilitat de remenar quantitats ingents de paper-moneda a les nostres arques – no fariem mai una cosa com aquesta, al contrari, agafariem els diners donats per l’estat i els donariem als pobres. Cert?
I una merda.
La persona humana és envejosa, avara i altres pecats marcats per naturalesa. I el capitalisme la representació més exacte d'aquests mals, però el millor sistema que podem adaptar.
El sector públic sap que no pot adquirir tots els bancs. No els pot nacionalitzar; perquè aniria en contra de tots els fonaments econòmics establerts, però si que pot repartir riquesa entre institucions bancàries perquè aquests també ho poden dirigir directament a la població. El benestar com el malestar d'una economia pot venir regit pels bancs.
El problema és la imatge. Un banc no pot demostrar la incongruència del moment donant xecs públics als seus gerents, perquè això destapa frases com: "Més valdria que els hi donéssin directament a la gent que es queda sense casa".
Estic convençut que no es poden donar tants diners a tanta gent només pel sol fet de mantenir una hipoteca. D'altra forma jo també m'hauria comprat una casa i hauria esperat a que l'estat em pagués la propietat.
Tampoc entenc els que reclamen als bancs que resolguin el tema dels préstecs hipotecaris directament. Demanen que agafin el xec del govern, en facin trossets que tapi el forat de cada compte corrent.
Hem de recordar vàries coses que molta gent no recorda sobre els bancs.
- Són empreses.
- No són fons de caritat.
- Tenen accionistes i volen beneficis.
- Les caixes són casi-bancs.
- No han causat la crisis; però hi han ajudat.
AIG és una empresa asseguradora, picada pel "credit crunch". Un participant com molts d'altres de la crisis financera que el govern americà va decidir sostenir amb un pla d'ajuda monetària.
Per desgràcia va sortir a la llum una informació que deia que aquests diners es van repartir en forma de prima monetària, que es debia, a la alta cúpula executiva de l'empresa.
No m'agraden aquestes notícies, però amb un ull neutral entenc la decisió:
Una empresa en una mala situació econòmica, afectada per actius tòxics, no pot de la nit al dia fer que tot es giri positivament per tornar a tenir beneficis - i segurament milionaris.
Però si que pot evitar la fugida de gerents/executius que en èpoques boníssimes han cobrat uns molt bon sous per obtenir uns beneficis quasi-regalats.
Ja se'ls ha pagat les primes que se'ls hi debia. Ara realment hauran de demostrar el seu bon sou: ara s'ho hauran de currar!
Ask five economists and you'll get five different answers - six if one went to Harvard.
