La dada més preocupant no és que la borsa baixi. No és que ens diguin que hi ha crisis. No és que cada dia, quan encenem la televisió, surti un corresponsal des d’Estats Units informant del mal estar de “grans personalitats” sobre l’economia mundial.
El fet més preocupant és que comparat amb la resta del món, amb la resta d’Europa, a Espanya casi no ha passat res. Per això no vull dir que no hi hagi moltes empreses que ja hagin fet les seves reduccions de plantilla, d’altres que se l’estiguin plantejant, algunes en situació de fallida, famílies que no arriben a final de mes, i la reducció de moltes crèdits i pòlisses bancàries.
El que vull dir, és que el que ha provocat tot aquest histerisme; la fallida de grans empreses bancàries – institucions històriques en alguns casos -, no ha tingut la seva còpia calcada a Espanya, tot i el pes del gran sector bancari espanyol.
La crisi ha seguit la traça de les modes “a l’Americana” (Estats Units – Gran Bretanya – Europa Central – i finalment els altres...)
En el cas d’Espanya - Catalunya, a vegades, donant un tomb pel carrer, sembla que sobrin bancs i caixes. I ara més, quan sembla que són negocis que un dia per l’altra puguin tancar la porta i despedir-se de tota la clientela. Clar que no és el mateix que tanqui un banc que l’estanc de la cantonada. El client d’un estanc, el fumador habitual, s’emprenyarà bastant per anar a buscar tabac metres més enllà i haver de caminar un estona més, però no estarà tant emprenyat com el client d’un banc qui tenia una bona quantitat de diners estalviats i “ben” resguardats allà i que no tornarà a veure en la seva totalitat.
Davant de tanta notícia financera, d’un cúmul d’informació als mitjans barats – els que donen a l’entrada del metro -, parlant només de crisis i de fi del món, els meus companys qui no havien sentit parlar mai d’economia ara en volen sentir parlar. Tant estrany és això que en la meva vida els havia parlat en grans quantitats de borsa i mercats financers – un tema que m’encanta, i per suposat, davant d’una bona cervesa no em fa res parlar-ne -, però sempre hi havia algú que tenia temps per interrompre i canviar de seguida de tema. Ara la truita s’ha tombat de tal manera que fins i tot em truquen per dir-me que no els fa res quedar amb mi perquè els parli de com funciona tot.
La preocupació aquesta se m’encomana. No perquè sigui un hipocondríac en el sentit econòmic del tema. Sinó que em preocupa que la gent estigui preocupada. Que tothom estigui disposat de canviar de banc com qui canvia de marca de roba*. Que aquesta preocupació pugui fer-nos sortir tots alhora del banc – a causa d’histèria o pànic-, per retirar els quatre quartos que tenim, i el banc no ens tornarà ni un duro a cap del seus clients.
Aquesta setmana no habitual totes les borses han baixat, molts bancs americans han fet fallida i han sortit moltes imatges de moltes professionals davant de cinquanta pantalles que mostren gràfiques de diferents colors estirant-se els cabells. És una situació greu però tinc l’estranya sensació que d’aquí poc tindrem la nostra versió espanyola dels fets.
* No estic gens en contra que els bancs se’ls califiqui com a negoci: ho són. Guanyen més diners que moltes empreses i per això treballen. Tothom hauria de tractar-los com el que són, i tal com canviem de marca de “qualsevol cosa”, podem canviar de banc. El problema és que l’economia i les persones som així; quan volem treure els diners del banc és perquè creiem que dintre de pocs dies no ens els podran tornar.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada