La dificultat de plantejar un problema de economia es dóna només en funció de a qui es dirigeix el problema.
En una ocasió vaig dirigir-me a un company que hauria aconseguit fer els impossibles, i les delícies de molts alumnes, en una classe de macroeconomia, de microeconomia, o de teoria dels jocs. Es trabava amb qualsevol impediment de irrealitat, buscava tot "per què" a qualsevol raonament, i només les matemàtiques li proporcionaven aquest sistema tancat de dades completes. Un "val per tot" i podia exercir completa activitat en el paper. Això fa suposar que seria nefast per interpretar els mercats financers.
La meva mala sort va ser proporcionar-li una pregunta de Teoria de Jocs i deixar-me tirat durant una bona hora de rellotge davant d'ell amb la boca oberta amb la intenció, però sense poder, contradir-lo.
Tant senzill com: Un científic et fa servir de rata de laboratori i et posa en una banda de paret i et diu que a l'altra banda hi ha un altre ratolí que el fan participar de la mateixa activitat. El primer ha d'escollir entre 1 i 100.
Aquesta quantitat és en unitats ficticies, sense cap valor, casi bé podem assegurar que aquest joc no hauria de tenir importància quina descripció donem a les unitats monetàries.
Un cop ha escollit, sap que el ratolí de l'altre cantó es quedarà amb la resta. Aquest pot o no acceptar-ho. Pot dir si els 50, 60 o 87 que li han deixat són del seu agrat, i els dos es queden un total de 100.
Si el segon no accepta, no hi ha premi. Els dos es queden igual de pobres que en un inici, i els 100 se'ls queda el científic.
Quina és la solució?
El meu company va respondre:
"Quant és 1?"
Dient-li que això no tenia importància ell em va replicar dient-me que llavors aquest problema no tenia sentit; havia de posar-li una etiqueta en els números, un valor, perquè ho entengués. Havia d'identificar-li un limit per poder aportar una solució, una partició coherent per dir quan deixaria o quan es quedaria. Si jo no li aportava un món imaginari on situar-se ell no m'aportaria una solució.
Aquesta és la divinitat dels números i la magia dels valors. Igual que quan un producte és car quan entra en els 3 euros i és barat quan està en 2,99. Preus psicològicament marcats que ens limiten la vida, ens fa ser despectius amb alguns i respectuosos en d'altres. Ens fa complir normatives i ens fa entrar a majories d'edat.
Una puta és la que cobra més d'un percentatge mentre que una cita romàntica en alguns casos és gastar-se una millonada en un sopar i la nit d'hotel.
La barrera entre estafador i mafiós són els milions de diferència.
Això ja són números més elevats, i ja me n'he anat del tema. Però era per exemplificar, que tots dubtem quan estem davant d'un valor que ha perdut l'etiqueta. O un valor que dóna l'etiqueta a una persona.
Fins i tot la Unió Europea va situar uns límits i unes barreres macroeconòmiques que estipulaven uns criteris per entrar a la Unió Monetària - el famossíssim tractat de Maastricht -, i encara molts economistes es pregunten com ho van fer. Perquè aquell número?
La inflació dels països havia d'estar per sota d'una xifra. Perquè aquella xifra? Podia ser qualsevol altre més baixa o més alta.
El meu company, amb esforços i treballs, va voler escoltar la meva resposta - i la verídica segons la revista d'on havia tret la qüestió i que en una ocasió em va fer aprovar un exàmen -, que el primer ratolí pot escollir fins a 99, ja que el ratolí del costat mentre es quedi amb 1 estarà content. El que no es pot quedar és sense res, ja que prefereix tenir 1 que res. Sigui un milió de dòlars, una parcel.la a Calatayud o un plàtan de Canàries.
En una ocasió vaig dirigir-me a un company que hauria aconseguit fer els impossibles, i les delícies de molts alumnes, en una classe de macroeconomia, de microeconomia, o de teoria dels jocs. Es trabava amb qualsevol impediment de irrealitat, buscava tot "per què" a qualsevol raonament, i només les matemàtiques li proporcionaven aquest sistema tancat de dades completes. Un "val per tot" i podia exercir completa activitat en el paper. Això fa suposar que seria nefast per interpretar els mercats financers.
La meva mala sort va ser proporcionar-li una pregunta de Teoria de Jocs i deixar-me tirat durant una bona hora de rellotge davant d'ell amb la boca oberta amb la intenció, però sense poder, contradir-lo.
Tant senzill com: Un científic et fa servir de rata de laboratori i et posa en una banda de paret i et diu que a l'altra banda hi ha un altre ratolí que el fan participar de la mateixa activitat. El primer ha d'escollir entre 1 i 100.
Aquesta quantitat és en unitats ficticies, sense cap valor, casi bé podem assegurar que aquest joc no hauria de tenir importància quina descripció donem a les unitats monetàries.
Un cop ha escollit, sap que el ratolí de l'altre cantó es quedarà amb la resta. Aquest pot o no acceptar-ho. Pot dir si els 50, 60 o 87 que li han deixat són del seu agrat, i els dos es queden un total de 100.
Si el segon no accepta, no hi ha premi. Els dos es queden igual de pobres que en un inici, i els 100 se'ls queda el científic.
Quina és la solució?
El meu company va respondre:
"Quant és 1?"
Dient-li que això no tenia importància ell em va replicar dient-me que llavors aquest problema no tenia sentit; havia de posar-li una etiqueta en els números, un valor, perquè ho entengués. Havia d'identificar-li un limit per poder aportar una solució, una partició coherent per dir quan deixaria o quan es quedaria. Si jo no li aportava un món imaginari on situar-se ell no m'aportaria una solució.
Aquesta és la divinitat dels números i la magia dels valors. Igual que quan un producte és car quan entra en els 3 euros i és barat quan està en 2,99. Preus psicològicament marcats que ens limiten la vida, ens fa ser despectius amb alguns i respectuosos en d'altres. Ens fa complir normatives i ens fa entrar a majories d'edat.
Una puta és la que cobra més d'un percentatge mentre que una cita romàntica en alguns casos és gastar-se una millonada en un sopar i la nit d'hotel.
La barrera entre estafador i mafiós són els milions de diferència.
Això ja són números més elevats, i ja me n'he anat del tema. Però era per exemplificar, que tots dubtem quan estem davant d'un valor que ha perdut l'etiqueta. O un valor que dóna l'etiqueta a una persona.
Fins i tot la Unió Europea va situar uns límits i unes barreres macroeconòmiques que estipulaven uns criteris per entrar a la Unió Monetària - el famossíssim tractat de Maastricht -, i encara molts economistes es pregunten com ho van fer. Perquè aquell número?
La inflació dels països havia d'estar per sota d'una xifra. Perquè aquella xifra? Podia ser qualsevol altre més baixa o més alta.
El meu company, amb esforços i treballs, va voler escoltar la meva resposta - i la verídica segons la revista d'on havia tret la qüestió i que en una ocasió em va fer aprovar un exàmen -, que el primer ratolí pot escollir fins a 99, ja que el ratolí del costat mentre es quedi amb 1 estarà content. El que no es pot quedar és sense res, ja que prefereix tenir 1 que res. Sigui un milió de dòlars, una parcel.la a Calatayud o un plàtan de Canàries.
