Portugal 2011: Política, no economia

És molt bonic creure que els partits polítics busquen el millor pel seu poble. Però això és una mitja veritat.

Els partits polítics busquen el poder en primera posició dins del ordre de les seves prioritats. Després ve el repartiment de càrrecs. I les decisions a posteriori són preses per buscar el millor benestar pel poble.

Avui mateix Portugal ha perdut la credibilitat dels mercats - la poca que li quedava -, amb un govern derrotat per l'oposició. Les mesures necessàries de país s'han deixat a banda i han demostrat ser un país immadur pel fet de prioritzar discrepàncies internes davant de problemes "importants".

Per desgràcia, així és la democràcia. Ens barallem per saber qui engegarà la "manguera" mentre l'edifici s'està incendiant.

Els Estats Units, en aquests casos, ens han ensenyat una bona lliçó. Les decisions econòmiques estan, en part, apartades de les decisions polítiques. Ben Bernanke, el president de la Reserva Federal com el seu antecessor Alan Greenspan són reconeguts per la seva tendència política conservadora. Però, en canvi, han tingut cabuda en qualsevol tipus de govern que hagi manat a Estats Units: època Bush, Clinton, Bush Junior, Obama....

Ni això és una crítica a les bones formes, ni a la democràcia del vell continent. Això és una reflexió per saber com les bones maneres i el savoir faire del que a vegades els europeus fem bandera ens ajudaran a sortir del "merder" on estem ficats des de ja fa una bona temporada.

Japó 11/11

El tsunami Japonès del 11/03/2011 infografiat per Digital Surgeons:

El tsunami, el cigne negre del 2011

A finals d'any vàries institucions financeres - entre les quals hi havien bancs, caixes, gestores de fons d'inversió, etc... - van fer la seva llista particular de cignes negres per a l'any 2011.

El terme "cigne negre" es va popularitzar a través del llibre del mateix nom de l'estadístic i trader Nassim Nicholas Taleb. Aquest terme, a part de referir-se a l'animal o la pel.lícula del mateix nom, utilitza la metàfora del cigne negre per explicar fenòmens aleatoris.

Un cigne negre no és res més que això: un fenomen natural aleatori molt difícil de identificar, com un goril.la alví o un trèvol de quatre fulles. En canvi, tot i ser quasi una sorpresa identificar un fet així, és possible que passi.

En finances identificar el cigne negre és el quid de la qüestió per alguns gestors de inversions. Aprofitar-se'n pot generar molts beneficis en un periode molt curt de temps. Per aquesta raó les institucions financeres feien llista a finals d'any.

Malhauradament, els fets aleatoris no s'identifiquen. No es pot. Ningú sap on es pot trobar un cigne negre, un trèvol de quatre fulles, un geni de les matemàtiques o un tresor enterrat.

Fa cinc dies ningú s'esperava que el cigne negre tingués forma de tsunami

La caiguda de Bear Stearns: "HOUSE OF CARDS" de William D. Cohan

William D. Cohan traça, en aquest llibre, un detallat recorregut a través de diferents testimonis la caiguda d'un dels grans titans del sistema financer americà: Bear Stearns.

El gran oceà atlàntic ens separa de la història, i poc sabem sobre aquesta empresa que es dedicava exclusivament a la banca d'inversió. Però si tots coneixem la banca Lehman per ser el punt de partida de la crisis recent, Bear Stearns va fer sòlida la teoria que les hipoteques subprime eren insostenibles com a inversió tot i l'alta enginyeria financera aplicada perquè aquests instruments es poguessin comercialitzar sense aparentar cap tipus de risc.

House of Cards ens introdueix en el món de la intriga corporativa interbancaria. Reflexa al detall que el pilar bàsic de tota institució financera és la credibilitat, quins són els interessos dels Estats Units, a través de la Reserva Federal, i que qualsevol participant del sistema financer se l'ha de mantenir dret a qualsevol preu.

Bear Stearns va ser, entre d'altres coses, participant en el mercat d'inversions en hipoteques d'alt risc, dipositari de Hedge Funds amb una fiabilitat de gestió qüestionable i victima d'una gestió pèssima per un grup d'executius preocupats pels campionats de bridge dels caps de setmana.

La poca fiabilitat interna, entre d'altres coses, va provocar la dificultat de provocar una bona impressió - credibilitat - entre les altres empreses del sector perquè els hi concedissin el crèdit necessari per mantenir-se en el negoci. Sense crèdit hi havia la possiblitat que Bear Stearns deixés milers de persones al carrer, diners sense retornar als clients, i el més important, diferents contrapartides intoxicades per la seva caiguda. 

Així va explosionar el Credit Crunch. Seguidaments, sense gaire tardança, la Reserva Federal va aparèixer com a creditor d'última instància, posant abans totes les bases sobre la taula per procedir amb el primer de molts dels rescats que vindrien a continuació. D'aquesta manera començava la llarga crisis financera.

Aquesta és la història de Bear Stearns, de Lehman Brothers, AIG, Merrill Lynch.... 

Aquesta és la història d'un castell de cartes. La caiguda d'una pot fer caure-les totes.

La NUEVA RUMASA, la de sempre

Encara recordo, estirat a la sorra mirant el cel, com de tant en tant passava una avioneta, arran de mar, seguida per l'estela d'una pancarta amb l'escrit: "RUMASA 14 AÑOS SIN COBRAR".

Molts pocs anys després, no tants com alguns es pensaran, la mateixa empresa propietat del conegudíssim J.M. Ruiz Mateos tornava a ser portada de diaris econòmics i anuncis de televisió. Primer pel bon pas que seguien els seus negocis, recuperats de la gran persecució que van patir en els anys 80.

I segon, ara el seu conglomerat d'empreses necessitaven d'un petit impuls per seguir endavant.

Passo de llarg el que ha estat tota la prolífica història d'aquest conjunt d'empreses amb conjunció a la política espanyola, el PSOE i escenes variades que han cabut a tot tipus de premsa i comentaris: "Boyer te pego leche", etc....  Em vull centrar únicament en la última de les peripècies que ha viscut RUMASA: l'emissió dels pagarés.