dijous, 14 de juliol del 2011

FreeRisk: L'intent de renovació de les agències de rating

Fa més de 3 anys, quan va esclatar la crisis financera actual, a la que es va posar l'etiqueta de "Credit Crunch", va ser quan es va posar en dubte per primera vegada l'activitat de les agències de rating. Es va qüestionar el pes que havien agafat aquestes agències, i els seus anàlisis de tota la gamma d'actius financers del mercat, en la presa de decisions de molts inversors, tant privats com institucionals.

Una llarga llista d'anàlisis no eren correctes - sobretot de productes de deute -, i la nota amb la que havien qualificat els productes no reflexaven l'alt risc, en origen, que tenien. En part, la valoració errònia es debia a la gran habilitat de molts gestors financers que treballaven per les companyies emissores dels actius valorats. En atres casos, la "mala" qualificació procedia dels mètodes de les agències de rating: puntuacions realitzades, per una banda, sobre una base de càlcul, però també afegint un punt de vista subjectiu. Un canvi de rating d'algun bo o acció podia ser perfectament realitzat perquè el vent canviava de direcció.
Han passat uns anys des d'aquesta situació incòmode però la confiança absoluta de la comunitat financera internacional amb les agències de ratig sembla ser que és la mateixa i els núvols negres d'aquella situació ja han marxat.

Avui, just acabava d'arribar de viatge quan m'he trobat amb un panorama financer inquietant: la dependència absoluta en la publicació dels informes i qualificacions de les agències del deute soberà. Com una colla d'alumnes esperant que pengin les notes a la cartellera de la sala principal de la faultat, en dues setmanes els grans moviments que han experimentat les borses ha estat bàsicament per les decisions d'aquestes agències.

Obviament, la dependència dels grans actors dels mercats s'explica a través de la funció que tenen les agències. Les seves publicacions i notes són un molt bon llibre de ruta per a qualsevol inversor. Amb una simple qualificació, una AAA, aa-, Aaa... indiquen el risc que té un bo o obligació, i quin és el tipu d'interès adequat a pagar. Seleccionen quins són els actius bons i quins no. Quins emissor té totes les probabilitats de declarar-se inolvent, i quin pot tenir una bona projecció futura.

Una empresa podria dedicar un departament sencer a valorar els actius, gastar-se milions en personal qualificat i en tecnologia dedicada a fer càlculs. En canvi, per altre banda, és molt més senzill confiar en els serveis d'una agència d'aquestes característiques que fa la feina. 

Això si, aquestes agències son l'equivalent del McDonald's en el món de la inversió: realitzen un veritable treball a l'engròs de l'anàlisis financer. El que Warren Buffett predica que hauria de fer tot bon inversor.

Fa uns anys vaig fixar-me en un article de la revista Wired sobre una pàgina web que volia emular molts dels serveis d'aquestes agències en una pàgina web: la Freerisk.org.

La idea era agafar les dades d'origen en format XBRL del servidor de la SEC. És a dir, les dades dels estats financers que presenten trimestralment/anualment les empreses sobre la seva activitat en el regulador nord-americà. I aquestes, combinar-les amb un servidor equipat amb càlculs automàtics de predicció de insolvència, tests de confiança, i stress-tests a la carta. D'aquesta manera un particular podria entrar i escollir la empresa per analitzar.

L'ús d'aquest sistema ajudaria a un inversor individual a obtenir quasi la mateixa informació quantitativa que la que dóna una agència de rating, evitant subterfugis, personalitzacions i subjectivitats lligades a la personalitat de l'agència de rating de torn.

La part negativa d'aquesta proposta és que es va gestar en el 2009. Ara, a 2011, aquesta pàgina web continua en estat vegetatiu, sense cap tipus de renovació. És més, sembla que van deixar de fer progressos quan la premsa van deixar parlar d'ells - els autors són Jasper Endersen i Toby Segaran, programadors/informàtics els dos.

Les meves esperances en la independència financera estava posada en aquest tipus d'aplicacions de lliure accés. Ja que, si han dedicat els esforços a un llarg llistat de software lliure de diverses característiques, com també al desenvolupament de software de charting, per què no hi ha aplicacions lliures que es puguin destinar a aquests propòsits?

Actualment estic a la recerca de més aplicacions d'aquest tipus, que intentin posar fre al oligopoli del trio d'agències de rating, i que puguin calmar una mica l'ambient dels organismes polítics de Brusel.les. Així, tant ells com tots els inversors puguem respirar una mica tranquils i oblidar-nos tots de tants canvis de notes.

dimarts, 21 de juny del 2011

LA INVERSIÓ EUROPEA

Centrant-me exclusivament en estratègies d’inversió he començat a dubtar dels meus procediments. La discrecionalitat no funciona. O més aviat, no em funciona.

Quan parlo de discrecionalitat, em refereixo a la situació de: “Oh! Avui en el diari X diuen que les accions d’una empresa meravellosa estan a punt de pujar de valor”. Jo m’ho crec a mitges i l’analitzo amb atenció - sigui per gràfics o utilitzant un mètode fonamental bastant precari -, i després, si m’enamoro de les accions les compro.

I així dia rere dia apunto el dit al cel, comprovo d’on ve l’aire i faig alguna cosa.

Però això no funciona. Per un treballador a temps complet, sense un servei contractat especialitzat d’informació continua, per molt charting que faci o analitzi sector per sector, no puc perdre hores buscant i buscant accions, per trobar només UNA empresa que tingui accions cotitzant a un preu bastant interessant per fer-ne la compra.

Diuen que l’anàlisi tècnic evita aquestes complicacions de detallisme. Que un no li fa falta centrar-se en gaires dades per tal d’elegir l’empresa perfecte per invertir. Però si es treballa amb uns paràmetres bastant acotats i la idea és no quedar-se amb la primera empresa que es troba, si que s’ha de perdre molt de temps buscant, analitzant preus, acumulacions, volums, tendències...

L’altra opció és contractar un bon paquet de software, implementar-lo a l’ordinador, i que busqui diària i automàticament totes les cotitzacions que compleixin els paràmetres que jo indiqui en una taula mestre. No és una idea descabellada, i per suposat, segur que molts especuladors treballen utilitzant aquesta via.
Per dos motius aquesta via no m’interessa: una dependència massa directe en robots i en la teoria directe que els mercats només es basen en dates històriques. Fent-ho a mà, sempre tens la última opció de dir si vols o no vols invertir – amb un toc purament artesanal.

He optat per una tercer alternativa més barata, però que no deixa de ser ambiciosa: fer de George Soros.

Qui li diu fer de “Soros” també pot dir fer de gestor de fons globals. Però dir-li Soros, a part de ser més guai, per mi és un bon referent de gestor de Hedge Fund Macro.

Un altra avantatge de posar-li nom a l’estratègia també és el fet de tenir una guia d’inversió. Si els paràmetres són la tàctica per a la especulació, el sistema “Soros” és el marc dintre on s’ha de buscar les inversions.

La moral de l’inversor és..... bé, vaja.... és.....

Considero que he posat en una frase dues paraules que no lliguen per enlloc. En realitat, com a inversor/especulador s’han de vorejar els temporals. I en aquests moments davant de crisis, incerteses, grups polítics enfrontats, sindicats emprenyats, grups que posen en dubte el sistema establert, etc... un no pot quedar-se indiferent, ha de negociar!!!

Doncs som-hi. Estratègia de temporada: negociar amb derivats financers de grans mercats europeus, tenint en compte la importància de la seva naturalesa financera. És a dir, com més abstractes, més lluny de l’activitat empresarial, i més relacionats amb els indicador financers molt millor. Per aquesta estratègia he seleccionat :

- Futurs sobre bons nocionals Alemanys

- Futurs sobre Eurostoxx.

- Futurs sobre Euro-Dólar.

- Futurs sobre l’Or – molt important pel seu gran caràcter de divisa refugi.

- Futur sobre el petroli – més important encara per ser referència de matèries primes.

- I el futur de l’Ibex – no podem abandonar mai la pàtria....

La part més difícil ve després, quan s’han de fer els càlculs necessaris de risc, diferencials que tinguin grans possibilitats de beneficis i poques de risc, i com sempre un bon nivell de cobertura.

El pròxim objectiu és fer una bona llista de correlacions entre indicadors i els possibles diferencials – spreads – a negociar amb aquesta estratègia.

dimarts, 14 de juny del 2011

ISLANDIA EXISTEIX

Fa anys que ningú parlava d’Islàndia amb tanta facilitat que com ho fa molta gent actualment. Islàndia ara existeix!!

Un país que només el coneixíem pel bacallà i el volcà que ens va putejar les vacances ara fa un any resulta que és el país de referència per molts aprenents d’analista financer que hi ha pel carrer avui en dia.

I resulta que Islàndia existeix i és la referència en matèria de crisis globals financeres. El motiu: perquè entre d’altres decisions davant la crisis financera van creure convenient en deixar caure la banca, van creure convenient en deixar fer fallida les institucions financeres, i no només s’han conformat en convertir-se en deutors de primera instància de mig continent, sinó que a més, han jutjat els responsables d’aquestes fallides amb penes de presó incloses.

En matèria d’acusacions per responsabilitat materials són un bon exemple a seguir. El lema de “qui la fa la paga” és principal en les accions que ha emprès aquest país, i molts analistes “de carrer” suggereixen que a la resta d’Europa faci el mateix amb les seves institucions financeres que estan amb un peu a l’altre barri.

“A la presó tots i que s’enfonsi l’empresa”. Malgrat tot Islàndia és un país petit petit petit.

Deixar caure institucions d’un país gran com per exemple, per posar un cas; Grècia, seria molt diferent que el país nòrdic. Podria deixar “en cuerus” a la resta de països només per la gran quantitat de vincles econòmics que hi ha entre ells.

Hauriem de començar a trobar més raons, a part del simple objectiu d’enfonsar les institucions només pel simple objectiu de veure putejats bancs i banquers en general.

Actualment la situació és real i molts economistes, experts en temes que són quasi nous en el entorn econòmic, es fan la mateixa pregunta: "Què fem amb Grècia?"

I molts dels analistes de carrer et diran: "Que deixin caure els bancs! Que empresonin els polítics i a tots els banquers!"

I la pregunta posterior és "I llavors, què pot passar?".

La resposta de molts analistes financers de carrer és: "Ja es veurà".

No crec que sigui la resposta adequada....., però gràcies per la vostra sabiduria

dimecres, 6 d’abril del 2011

NASDAQ a 2 de Maig

El grup NASDAQ OMX va anunciar a dia 5 d'abril l'ajustament que farà del NASDAQ-100 Index®  (NASDAQ:NDX).

La modificació ha vingut per la presa de consciència que ha tingut el grup gestor de l'índex del gran pes que té Apple Computers per sobre dels altres valors (un 20%). Això manté a l'inversor completament esbiaixat, en aquest cas, sobre el mercat de valors d'empreses tecnològiques, degut a que un sol índex predomina l'índex de referència.

Un símil massa comentat és el que passa a Espanya amb els moviments de Santander, BBVA i Telefònica, que a part de tenir el major part de negoci diversificat a l'america llatina, són els pesos pesants de l'indicador de referència Espanyol (l'IBEX-35®)

D'aquesta manera, a dia 2 de maig, Apple Computers deixarà de ser el valor bandera de l'índex tecnològic deixant pas a valors com Oracle, o Intel.

Segons el WSJ:


A efectes pràctics:

Els gestors de fons tenen fins el dia 2 de maig per fer equilibrar les seves posicions en carteres que utilitzin de benchmark el NASDAQ-100 Index®

Això significa abandonar posicions d'Apple per comprar altres valors característics de la innovació tecnològica a Estats Units; generant així algunes variacions de preus que qualsevol inversor voldrà aprofitar.

Per més informació: Nasdaq OMX

dijous, 24 de març del 2011

Portugal 2011: Política, no economia

És molt bonic creure que els partits polítics busquen el millor pel seu poble. Però això és una mitja veritat.

Els partits polítics busquen el poder en primera posició dins del ordre de les seves prioritats. Després ve el repartiment de càrrecs. I les decisions a posteriori són preses per buscar el millor benestar pel poble.

Avui mateix Portugal ha perdut la credibilitat dels mercats - la poca que li quedava -, amb un govern derrotat per l'oposició. Les mesures necessàries de país s'han deixat a banda i han demostrat ser un país immadur pel fet de prioritzar discrepàncies internes davant de problemes "importants".

Per desgràcia, així és la democràcia. Ens barallem per saber qui engegarà la "manguera" mentre l'edifici s'està incendiant.

Els Estats Units, en aquests casos, ens han ensenyat una bona lliçó. Les decisions econòmiques estan, en part, apartades de les decisions polítiques. Ben Bernanke, el president de la Reserva Federal com el seu antecessor Alan Greenspan són reconeguts per la seva tendència política conservadora. Però, en canvi, han tingut cabuda en qualsevol tipus de govern que hagi manat a Estats Units: època Bush, Clinton, Bush Junior, Obama....

Ni això és una crítica a les bones formes, ni a la democràcia del vell continent. Això és una reflexió per saber com les bones maneres i el savoir faire del que a vegades els europeus fem bandera ens ajudaran a sortir del "merder" on estem ficats des de ja fa una bona temporada.